L’any 1998, l’editorial Proa publicava La vida manual d’ús, novel·la de culte i obra mestra de Georges Perec, amb una traducció venerable d’Annie Bats i Ramon Lladó. Quan el llibre encara era calent, un perequià generós i afuat, Màrius Serra, dedicava sengles columnes a lloar els traductors, textos que feien justícia a una feinada colossal. Bats i Lladó havien grimpat a través d’enigmes, hipogrames i calemburs, una piràmide de jocs de paraules, uns 1.500 personatges i centenars d’històries secundàries, plànols, palimpsests i annexes: “Un tour de force de tons èpics, Georges Perec ha tingut els traductors que mereixia”, va sentenciar Serra. Ara Proa torna a publicar aquest monument, revisada, la traducció, pels factòtums originals, una ocasió formidable per aglutinar els vells lectors i els nous.
L’obra de Georges Perec és com una serralada, cada vall i cada cim tenen nom propi i personalitat, i La vie mode d’emploi (1978) és un dels vuitmils, però des del principi fins al final hi ha una continuïtat, hi ha vetes comunes, reverberacions i llegats. Notari de la vida material —objectual— del segle XX, Perec va escriure contra l’oblit i contra el ribot del temps, com Proust; va aixecar acta del mirall —sempre especejat— de la veritat i del present, com Joyce i com el Dant; tot i el patiment del segle, va saber mantenir la mirada neta —enjogassada i curiosa— d’un Juli Verne, d’un Italo Calvino, i la imaginació al roig viu d’un Borges, d’un Cervantes, d’un Melville; va tenir flaca de col·leccionista, d’arxiver, d’ànima de la festa i de sereno, insomne, de la ciutat. La vida manual d’ús reuneix tots els perecs en un sol lloc i moment, el 23 de juny de 1975, a tocar de les vuit de la tarda, instant de la mort del protagonista, el multimilionari Percival Bartlebooth.
A la manera d’un 13, Rue del Percebe quàntic, Perec va dissenyar un edifici sense façana en què cada estança seria la casella d’un escaquer de deu per deu. A partir dels moviments del cavall, la història es desplaça, visita, obre cada casella —la sensació és de calendari de l’Advent—, ens explica què hi ha, qui hi ha, o hi havia, i què fa, o feia, sense tornar-hi a passar. El resultat són 99 capítols (picada d’ullet als Exercicis d’estil de Queneau i a la Divina Comèdia), o més aviat cent menys un, en què aquest espai no visitat, aquest buit, tan perequià, és el celler de l’edifici. Amb ressonàncies de Les mil i una nits o del Decameró, la multiplicació i la simultaneïtat, els punts de fuga i, com es diu ara, els multiversos, tot plegat fa de La vida manual d’ús una novel·la de novel·les, i un plagi per anticipació, per exemple, del film Tot alhora a tot arreu (2022).
Al número 11 de la rue Simon-Crubellier de París s’ha aturat el temps, o una línia temporal, la de Percival Bartlebooth. De jove va viatjar arreu del món per pintar les marines més boniques, aquarel·les que després enviava a París, on un artesà —a sou seu— les convertia en trencaclosques de peces tallades a mà. El pla, o la metàfora, és que Bartlebooth passaria les vellúries tot reconstruint els puzles, tot refent la memòria del que no tornarà, però romandrà, com l’enginy geològic i topològic de Georges Perec.
L’autor va dissenyar un edifici sense façana en què cada estança seria la casella d’un escaquer de deu per deu
L’any 1998, l’editorial Proa publicava La vida manual d’ús, novel·la de culte i obra mestra de Georges Perec, amb una traducció venerable d’Annie Bats i Ramon Lladó. Quan el llibre encara era calent, un perequià generós i afuat, Màrius Serra, dedicava sengles columnes a lloar els traductors, textos que feien justícia a una feinada colossal. Bats i Lladó havien grimpat a través d’enigmes, hipogrames i calemburs, una piràmide de jocs de paraules, uns 1.500 personatges i centenars d’històries secundàries, plànols, palimpsests i annexes: “Un tour de force de tons èpics, Georges Perec ha tingut els traductors que mereixia”, va sentenciar Serra. Ara Proa torna a publicar aquest monument, revisada, la traducció, pels factòtums originals, una ocasió formidable per aglutinar els vells lectors i els nous.
L’obra de Georges Perec és com una serralada, cada vall i cada cim tenen nom propi i personalitat, i La vie mode d’emploi (1978) és un dels vuitmils, però des del principi fins al final hi ha una continuïtat, hi ha vetes comunes, reverberacions i llegats. Notari de la vida material —objectual— del segle XX, Perec va escriure contra l’oblit i contra el ribot del temps, com Proust; va aixecar acta del mirall —sempre especejat— de la veritat i del present, com Joyce i com el Dant; tot i el patiment del segle, va saber mantenir la mirada neta —enjogassada i curiosa— d’un Juli Verne, d’un Italo Calvino, i la imaginació al roig viu d’un Borges, d’un Cervantes, d’un Melville; va tenir flaca de col·leccionista, d’arxiver, d’ànima de la festa i de sereno, insomne, de la ciutat. La vida manual d’ús reuneix tots els perecs en un sol lloc i moment, el 23 de juny de 1975, a tocar de les vuit de la tarda, instant de la mort del protagonista, el multimilionari Percival Bartlebooth.
A la manera d’un 13, Rue del Percebe quàntic, Perec va dissenyar un edifici sense façana en què cada estança seria la casella d’un escaquer de deu per deu. A partir dels moviments del cavall, la història es desplaça, visita, obre cada casella —la sensació és de calendari de l’Advent—, ens explica què hi ha, qui hi ha, o hi havia, i què fa, o feia, sense tornar-hi a passar. El resultat són 99 capítols (picada d’ullet als Exercicis d’estil de Queneau i a la Divina Comèdia), o més aviat cent menys un, en què aquest espai no visitat, aquest buit, tan perequià, és el celler de l’edifici. Amb ressonàncies de Les mil i una nits o del Decameró, la multiplicació i la simultaneïtat, els punts de fuga i, com es diu ara, els multiversos, tot plegat fa de La vida manual d’ús una novel·la de novel·les, i un plagi per anticipació, per exemple, del film Tot alhora a tot arreu (2022).
Al número 11 de la rue Simon-Crubellier de París s’ha aturat el temps, o una línia temporal, la de Percival Bartlebooth. De jove va viatjar arreu del món per pintar les marines més boniques, aquarel·les que després enviava a París, on un artesà —a sou seu— les convertia en trencaclosques de peces tallades a mà. El pla, o la metàfora, és que Bartlebooth passaria les vellúries tot reconstruint els puzles, tot refent la memòria del que no tornarà, però romandrà, com l’enginy geològic i topològic de Georges Perec.
Georges Perec
Traducció d’Annie Bats i Ramon Lladó
Edicions Proa. 640 pàgines. 24,90 euros / @12,99
