L’any 1750 Rousseau va publicar un assaig intitulat Discurs sobre les ciències i les arts, conseqüència d’un concurs patrocinat per l’Académie des Sciences, Arts et Belles-lettres, de Dijon. Aquesta acadèmia —d’un lloc no massa distant de la nadiua Ginebra de l’autor— oferia un premi al millor assaig que respongués a aquesta qüestió: si el desenvolupament de les ciències i les arts contribuïa a la millora de la moralitat —i precisava “humana”, com si n’hi hagués d’altra. Rousseau se’n va assabentar per un anunci aparegut al Mercure de France, que va llegir mentre anava a peu de París a Vincennes per visitar el llavors amic seu Diderot, que hi estava pres. Ell mateix confessa que arran d’això va tenir una “il·luminació” que assenyalaria el seu destí com a assagista i novel·lista.
Com veurem de seguida, les conclusions a què va arribar Rousseau respecte del tema que havia de tractar es van deure, només en part, a un pensament que havia covat als seus estudis de cultura grega i llatinitat, i d’uns quants autors fonamentals de la tradició francesa moderna (Plutarc, els Pares de l’Església, Montaigne, Bossuet, Fénelon, Malebranche o Montesquieu), és a dir, pensadors creients o moralistes, molts d’ells anteriors a la tradició racionalista i il·lustrada —ni Descartes ni Bayle van ser sants de la seva devoció—; després, amb els anys, es va convertir en un enemic dels il·lustrats, sobretot de Voltaire, com van escenificar fa poc Flotats i Planas a Barcelona. Per això la idea que tenia de les arts i, sobretot, de les ciències —en plena puixança al seu temps a causa de l’antropocentrisme i geocentrisme reblats pel geni de Newton—, era una idea reaccionària i no solament conservadora. La ciència, també la literatura, havia irromput amb una força laica molt poderosa, i la religió començava a rebre una batzegada de la qual, en termes universals, no s’ha recuperat.
Amb altres paraules: Rousseau va acabar concebent que l’home és bo per naturalesa —això sí que és tenir fe en la humanitat—, que el millor caràcter és aquell que es fonamenta en la moral i les virtuts del cristianisme, i que la millor sociabilitat s’aconsegueix abans gràcies a l’harmonia entre bones persones que gràcies a les lleis, les lletres, les arts, la ciència i la cultura en general —no la popular, o folklore, que Rousseau admirava tant com TV3. En aquest discurs, retia homenatge “als genis que han establert els fonaments indestructibles del temple de les muses i del gran edifici filosòfic”, però mostrava un menyspreu molt clar pels “bells esperits” i els seus “castells de cartes” (carta a Mézières, 1751).
El ginebrí podria haver tirat en el sentit oposat —i, de vegades, aquest discurs sembla prestar atenció a una tesi contrària a la dominant—, i ell mateix ho va reconèixer a les Confessions; però el va estimular el que va dir-li Diderot a la presó de Vincennes: “Ves en el sentit contrari al que pensa la majoria”.
La majoria “selecta” i il·lustrada, a mitjan segle XVIII, admirava el progrés —una idea que llavors ja tenia una certa antiguitat—, i la burgesia urbana començava a pensar que la seva prosperitat depenia més de la ciència i de la tècnica que de la moral o de les lletres: ara ho pensa quasi tothom. El conreu de les ciències i de les arts significava per a Rousseau el declivi de la moral i de la innocència adàmica; i, en especial, les considerava culpables “del luxe, la disbauxa i l’esclavitud”.
Quant a la “immoralitat” de la ciència, Rousseau no s’equivocava del tot. La tècnica, i sobretot la tecnologia, un rebrot de la ciència moderna, és ara la culpable d’una nova mena d’esclavitud del gènere humà a bona part del planeta i la responsable de la solidesa d’un món fantasmagòric d’idees comunes i d’una renúncia tàcita (que vol dir “callada”) a la sobirania intel·lectual de la ciutadania: als Estats Units de Trump es veu molt clar.
Contra aquesta nova mena d’esclavatge, contra aquest menyspreu del possible desenvolupament de les virtualitats de l’esperit —amb déus o sense—, només s’aixequen en aquests moments els productes de les arts i de les lletres, i la vida intel·lectual en algunes institucions sàvies o educatives: això sembla avui la garantia d’una supervivència d’aquelles potències de l’ànima que Paul Valéry, al llarg de tota la primera meitat del segle XX, va preuar per damunt de qualssevol dominis, servituds i llibertats.
Amb Trump i la tecnologia es veu molt clar que el filòsof no s’equivocava del tot quan parla de la “immoralitat” de la ciència
L’any 1750 Rousseau va publicar un assaig intitulat Discurs sobre les ciències i les arts, conseqüència d’un concurs patrocinat per l’Académie des Sciences, Arts et Belles-lettres, de Dijon. Aquesta acadèmia —d’un lloc no massa distant de la nadiua Ginebra de l’autor— oferia un premi al millor assaig que respongués a aquesta qüestió: si el desenvolupament de les ciències i les arts contribuïa a la millora de la moralitat —i precisava “humana”, com si n’hi hagués d’altra. Rousseau se’n va assabentar per un anunci aparegut al Mercure de France, que va llegir mentre anava a peu de París a Vincennes per visitar el llavors amic seu Diderot, que hi estava pres. Ell mateix confessa que arran d’això va tenir una “il·luminació” que assenyalaria el seu destí com a assagista i novel·lista.
Com veurem de seguida, les conclusions a què va arribar Rousseau respecte del tema que havia de tractar es van deure, només en part, a un pensament que havia covat als seus estudis de cultura grega i llatinitat, i d’uns quants autors fonamentals de la tradició francesa moderna (Plutarc, els Pares de l’Església, Montaigne, Bossuet, Fénelon, Malebranche o Montesquieu), és a dir, pensadors creients o moralistes, molts d’ells anteriors a la tradició racionalista i il·lustrada —ni Descartes ni Bayle van ser sants de la seva devoció—; després, amb els anys, es va convertir en un enemic dels il·lustrats, sobretot de Voltaire, com van escenificar fa poc Flotats i Planas a Barcelona. Per això la idea que tenia de les arts i, sobretot, de les ciències —en plena puixança al seu temps a causa de l’antropocentrisme i geocentrisme reblats pel geni de Newton—, era una idea reaccionària i no solament conservadora. La ciència, també la literatura, havia irromput amb una força laica molt poderosa, i la religió començava a rebre una batzegada de la qual, en termes universals, no s’ha recuperat.
Amb altres paraules: Rousseau va acabar concebent que l’home és bo per naturalesa —això sí que és tenir fe en la humanitat—, que el millor caràcter és aquell que es fonamenta en la moral i les virtuts del cristianisme, i que la millor sociabilitat s’aconsegueix abans gràcies a l’harmonia entre bones persones que gràcies a les lleis, les lletres, les arts, la ciència i la cultura en general —no la popular, o folklore, que Rousseau admirava tant com TV3. En aquest discurs, retia homenatge “als genis que han establert els fonaments indestructibles del temple de les muses i del gran edifici filosòfic”, però mostrava un menyspreu molt clar pels “bells esperits” i els seus “castells de cartes” (carta a Mézières, 1751).
El ginebrí podria haver tirat en el sentit oposat —i, de vegades, aquest discurs sembla prestar atenció a una tesi contrària a la dominant—, i ell mateix ho va reconèixer a les Confessions; però el va estimular el que va dir-li Diderot a la presó de Vincennes: “Ves en el sentit contrari al que pensa la majoria”.
La majoria “selecta” i il·lustrada, a mitjan segle XVIII, admirava el progrés —una idea que llavors ja tenia una certa antiguitat—, i la burgesia urbana començava a pensar que la seva prosperitat depenia més de la ciència i de la tècnica que de la moral o de les lletres: ara ho pensa quasi tothom. El conreu de les ciències i de les arts significava per a Rousseau el declivi de la moral i de la innocència adàmica; i, en especial, les considerava culpables “del luxe, la disbauxa i l’esclavitud”.
Quant a la “immoralitat” de la ciència, Rousseau no s’equivocava del tot. La tècnica, i sobretot la tecnologia, un rebrot de la ciència moderna, és ara la culpable d’una nova mena d’esclavitud del gènere humà a bona part del planeta i la responsable de la solidesa d’un món fantasmagòric d’idees comunes i d’una renúncia tàcita (que vol dir “callada”) a la sobirania intel·lectual de la ciutadania: als Estats Units de Trump es veu molt clar.
Contra aquesta nova mena d’esclavatge, contra aquest menyspreu del possible desenvolupament de les virtualitats de l’esperit —amb déus o sense—, només s’aixequen en aquests moments els productes de les arts i de les lletres, i la vida intel·lectual en algunes institucions sàvies o educatives: això sembla avui la garantia d’una supervivència d’aquelles potències de l’ànima que Paul Valéry, al llarg de tota la primera meitat del segle XX, va preuar per damunt de qualssevol dominis, servituds i llibertats.
