Començant pel títol, E. E. Ernst & Erica és una novel·la inusual. Ja ho era la que podríem dir-ne primera part, La pensió d’alemanys, on Montserrat Corretger va establir el to i el mètode de la seva narrativa, una mena de ficció que viu atemorida de ser ficció i que s’arrapa a tots els sortints de la realitat i de la memòria. Si a la primera entrega Corretger ens presentava la colònia d’expats europeus establerts a Reus abans de la guerra per traduir i gestionar l’auge del comerç agroalimentari de la ciutat, E. E. Ernst & Erica, més íntima i intel·lectual, es tenyeix de postguerra, de Guerra Freda i de canvi de cicle històric.
Montserrat Corretger ha escrit el que els entesos en diuen una magnífica novel·la d’idees, ambientada en la postguerra i la Guerra Freda, i l’acció més aviat li fa nosa
Començant pel títol, E. E. Ernst & Erica és una novel·la inusual. Ja ho era la que podríem dir-ne primera part, La pensió d’alemanys, on Montserrat Corretger va establir el to i el mètode de la seva narrativa, una mena de ficció que viu atemorida de ser ficció i que s’arrapa a tots els sortints de la realitat i de la memòria. Si a la primera entrega Corretger ens presentava la colònia d’expats europeus establerts a Reus abans de la guerra per traduir i gestionar l’auge del comerç agroalimentari de la ciutat, E. E. Ernst & Erica, més íntima i intel·lectual, es tenyeix de postguerra, de Guerra Freda i de canvi de cicle històric.
En paraules de Corretger, hem passat d’uns dies de “plenitud comercial i llibertats, amb els carrers embaumats de flaires vives: remolta, oli premsat, fum de clofolla i de llenya, emanacions d’un poble en enrenou constant” a un temps en què “es diria que una mena de cendra s’ha dipositat ja fa molt de temps a les façanes, a les llambordes, que s’arracona a cada cantonada”. Però si els carrers són grisos, els personatges de la novel·la no. En tenim un que ja va de baixada, el catalanosuís Ernst, i una que està en plena formació moral, l’adolescent Erica. Tots dos viuen el seu temps una mica com a herois novel·lístics del XIX, llegint molt, conscients de les sacsejades d’Espanya, d’Europa i del món, però amb certa despreocupació lleugera motivada per la llum i el vent de Reus, que escampen eficientment els fantasmes, i les seves condicions particulars.
Ernst, per exemple, és un suís establert de fa molts anys a Catalunya, però que manté un vincle amb la seva Basilea originària. La lectura de diaris europeus, el cercle il·lustrat de reusencs i la seva actitud descreguda fan que pugui viure el franquisme amb certa distància anímica. L’aprenentatge vital d’Erica es nodreix de l’antic món —el d’Ernst—, que s’enfonsa i culmina el Maig del 68, però tampoc hi trobem, i s’agraeix, cap dels tòpics llòbrecs de la literatura de postguerra i la seva traumatologia previsible. Tot és, al llibre, un emmirallament capgirat de memòries que es regeixen per una concepció del temps original i una mica laxa. De fet, Corretger ens facilita una frase de Thomas Mann —en castellà— que actua com la clau Allen per muntar i desmuntar el moble literari:
“Los grandes espacios de tiempo, cuando su curso es de una monotonía ininterrumpida, llegan a encogerse en una medida que espanta mortalmente el corazón”.
E. E. Ernst & Erica és el que els entesos en diuen una magnífica novel·la d’idees, i l’acció més aviat li fa nosa. Hom té sovint la sensació d’estar presenciant un d’aquells documentals on s’insereixen, de vegades amb calçador, escenes dramatitzades per fer-ho més passador. Hi podem trobar, per exemple, cinc pàgines de diàleg per explicar al lector, molt didàcticament, la Nueva Ordenación Económica del 1959, allò que coneixem popularment com a desarrollismo. És una conversa inversemblant, i n’hi ha moltes més, en què l’autora fa servir els personatges com una ventríloqua per explicar les notícies de l’època. En circumstàncies normals, això comportaria una esmena a la totalitat. Però aquí els figurants ens cauen tan bé que els deixem parlar amb simpatia creixent.
Té molt de mèrit que una història on un suís —que són aquella gent dels rellotges de cucut, que deia Orson Welles— se’n va d’excursió amb el Grup Filatèlic de Reus no es faci avorrida. I si a això hi afegim el retrat diacrònic de la ciutat —és un llibre obligat per a reusencs—, podem afirmar que Reus ja té la seva gran novel·la i ha passat la mà per la cara a Barcelona.
Montserrat Corretger
Afers
350 pàgines. 20 euros
EL PAÍS
