Aquí comença la Història del príncep Jacob, fill de Murat, soldà de Turquia, que conté les aventures de la seva vida, i la manera en què va acabar els seus dies a mans de Bajazet, el seu germà bastard, que també va matar el seu pare, com sentireu”, ens adverteix al començament el narrador anònim d’aquesta novel·la de principis de segle XV que avui tenim el goig de poder llegir en un delitós català actual gràcies a la versió feta per Anton M. Espadaler. Ara per ara, se’ns diu al postfaci, és impossible identificar l’autor —un mercader, un mercenari a les files turques?—, però sí situar-lo “en nuclis que són lluny dels cercles intel·lectuals o cortesans” que fomentaven “la renovació de la prosa tant de creació com cancelleresca que caracteritza la literatura del seu període”.
Dit d’una altra manera, l’autor tenia l’envejable avantatge de ser un novel·lista ocasional i aficionat que s’estalvia la rutina del talent i les catàstrofes personals —l’espera de la visita de la inspiració, les doloroses al·lucinacions de l’intel·lecte, les improvisacions d’última hora— que solen interposar-se en la recerca professional del camí cap a la genialitat. L’autor anònim d’Història del príncep Jacob posseïa, a més, un altre avantatge escandalós: concís, narra fets i descriu materialitats —en satisfer la vista, captiva la ment—, mentre recorre la complexa partitura dels grans detalls sense tocar mai una nota errònia o supèrflua, com si desconegués la temptació de la pedanteria i sense esforç, espontani, es mantingués minuciosament lleial a un do de narrar que li sembla néixer de manera tan innocent i irreparable com l’aigua d’una deu que brolla de la terra i s’acaba convertint en riu.
Som a l’any 1387, i d’immediat penetrem en el món d’etiqueta, formalitat, gentilesa, sentit de l’honor i vida senyorial —balls i diversions, el gaudi d’anar de cacera amb falcons i gossos— del palau de Bursa, capital del naixent estat otomà. I de seguida, també, ens oblidem de l’advertència inicial perquè, en comptes d’una tragèdia, ens trobem davant la prova de resistència que ha de superar el protagonista, Jacob —jove, d’un enorme poder atlètic i d’una bellesa extraordinària—, en enfrontar-se a una fulminant persecució sexual per part de la seva madrastra. La intervenció d’un malèfic metge jueu —una obstinació així, creu, només es cura si es perd de vista l’objecte del desig i cal, per tant, que Jacob mori— desencadenarà el formidable enfilall d’aventures còmiques que és la Història del príncep Jacob. Perquè el protagonista, és clar, aconsegueix escapar-se i emprendrà un atzarós viatge, juntament amb el seu gran amic de l’ànima Alí Paixà, on en va esperarem l’aparició de riscos constants, perills variats, sofriments insuportables i amenaces terribles. És veritat que uns lladres els prenen “tot el que duien, i els van robar les camises i tot”, i que s’han de comprar “vestits de cotonina, tot i que ells estaven avesats a teles d’or i de seda”, però ni Jacob ni Alí Paixà poden tenir queixa de les peripècies que els concedeix l’autor: l’un experimenta el tràngol d’haver-se de transvestir per salvar-se i, delirantment mut, viatjar al costat del seu promès; l’altre s’ha d’estar nou dies tancat en una torre mortuòria amb la seva estimada, i els hauríeu vist “fer allò que no es pot dir aquí; però que cadascú pensi què faria si es trobava en un cas semblant”.
A la fi, havent verificat la fortalesa i la constància que ja posseïen en el primer capítol, tots dos tornen a la cort de Bursa amb les seves respectives dones —enamorar-se és l’única modificació que s’enduen de l’aventura de l’exili—, com si el matrimoni restablís l’equilibri pertorbat amb la fugida. Però només ho sembla, perquè aleshores sí, quan ja ens havíem oblidat del tot de l’advertència amenaçant del principi, en tres veloços capítols irromp l’estrèpit de la guerra entre turcs i cristians —és la crucial batalla de Kosovo del 1389, vista d’una manera força semblant a com viurà Fabrizio del Dongo la de Waterloo a La cartoixa de Parma—, cada bàndol exaspera les disputes pel poder, la covardia i la mesquinesa s’alien com un valor en alça, i tot s’entremescla amb un dramatisme perfecte per aconseguir que el deliciós conte de fades llegit fins ara ens sembli tan sols el record d’un somni bellíssim.
Aquest text anònim de prinicipis del segle XV arriba traduït
al català per Anton M. Espadaler i publicat per l’editorial Cal Carré
Aquí comença la Història del príncep Jacob, fill de Murat, soldà de Turquia, que conté les aventures de la seva vida, i la manera en què va acabar els seus dies a mans de Bajazet, el seu germà bastard, que també va matar el seu pare, com sentireu”, ens adverteix al començament el narrador anònim d’aquesta novel·la de principis de segle XV que avui tenim el goig de poder llegir en un delitós català actual gràcies a la versió feta per Anton M. Espadaler. Ara per ara, se’ns diu al postfaci, és impossible identificar l’autor —un mercader, un mercenari a les files turques?—, però sí situar-lo “en nuclis que són lluny dels cercles intel·lectuals o cortesans” que fomentaven “la renovació de la prosa tant de creació com cancelleresca que caracteritza la literatura del seu període”.
Dit d’una altra manera, l’autor tenia l’envejable avantatge de ser un novel·lista ocasional i aficionat que s’estalvia la rutina del talent i les catàstrofes personals —l’espera de la visita de la inspiració, les doloroses al·lucinacions de l’intel·lecte, les improvisacions d’última hora— que solen interposar-se en la recerca professional del camí cap a la genialitat. L’autor anònim d’Història del príncep Jacob posseïa, a més, un altre avantatge escandalós: concís, narra fets i descriu materialitats —en satisfer la vista, captiva la ment—, mentre recorre la complexa partitura dels grans detalls sense tocar mai una nota errònia o supèrflua, com si desconegués la temptació de la pedanteria i sense esforç, espontani, es mantingués minuciosament lleial a un do de narrar que li sembla néixer de manera tan innocent i irreparable com l’aigua d’una deu que brolla de la terra i s’acaba convertint en riu.
Som a l’any 1387, i d’immediat penetrem en el món d’etiqueta, formalitat, gentilesa, sentit de l’honor i vida senyorial —balls i diversions, el gaudi d’anar de cacera amb falcons i gossos— del palau de Bursa, capital del naixent estat otomà. I de seguida, també, ens oblidem de l’advertència inicial perquè, en comptes d’una tragèdia, ens trobem davant la prova de resistència que ha de superar el protagonista, Jacob —jove, d’un enorme poder atlètic i d’una bellesa extraordinària—, en enfrontar-se a una fulminant persecució sexual per part de la seva madrastra. La intervenció d’un malèfic metge jueu —una obstinació així, creu, només es cura si es perd de vista l’objecte del desig i cal, per tant, que Jacob mori— desencadenarà el formidable enfilall d’aventures còmiques que és la Història del príncep Jacob. Perquè el protagonista, és clar, aconsegueix escapar-se i emprendrà un atzarós viatge, juntament amb el seu gran amic de l’ànima Alí Paixà, on en va esperarem l’aparició de riscos constants, perills variats, sofriments insuportables i amenaces terribles. És veritat que uns lladres els prenen “tot el que duien, i els van robar les camises i tot”, i que s’han de comprar “vestits de cotonina, tot i que ells estaven avesats a teles d’or i de seda”, però ni Jacob ni Alí Paixà poden tenir queixa de les peripècies que els concedeix l’autor: l’un experimenta el tràngol d’haver-se de transvestir per salvar-se i, delirantment mut, viatjar al costat del seu promès; l’altre s’ha d’estar nou dies tancat en una torre mortuòria amb la seva estimada, i els hauríeu vist “fer allò que no es pot dir aquí; però que cadascú pensi què faria si es trobava en un cas semblant”.
A la fi, havent verificat la fortalesa i la constància que ja posseïen en el primer capítol, tots dos tornen a la cort de Bursa amb les seves respectives dones —enamorar-se és l’única modificació que s’enduen de l’aventura de l’exili—, com si el matrimoni restablís l’equilibri pertorbat amb la fugida. Però només ho sembla, perquè aleshores sí, quan ja ens havíem oblidat del tot de l’advertència amenaçant del principi, en tres veloços capítols irromp l’estrèpit de la guerra entre turcs i cristians —és la crucial batalla de Kosovo del 1389, vista d’una manera força semblant a com viurà Fabrizio del Dongo la de Waterloo a La cartoixa de Parma—, cada bàndol exaspera les disputes pel poder, la covardia i la mesquinesa s’alien com un valor en alça, i tot s’entremescla amb un dramatisme perfecte per aconseguir que el deliciós conte de fades llegit fins ara ens sembli tan sols el record d’un somni bellíssim.
Traducció d’Anton M. Espadaler
Cal Carré
161 pàgines. 16,62 euros
EL PAÍS
