Tot just ha començat el 2026, però el món, i el nostre país amb ell, va a una velocitat tal que el que s’ha pensat i publicat abans pot semblar obsolet. Fins i tot quan s’ha fet amb voluntat de recapitular políticament el mig segle que va de la mort de Franco a un moment present que, en termes de balanç històric, és líquid i s’allargarà dos o tres anys. Això no obstant, a escala global i local, l’actualitat va tan de pressa i la política és tan incerta que el mèrit de pensar històricament i amb criteri més assagístic que periodístic corre el risc de quedar superat pels esdeveniments. És el que passa amb l’acceleració dels temps i els moments de canvi històric.
Un historiador que vol fer d’analista polític i un periodista i polític a qui apassiona la història recapitulen en assaigs diferents però complementaris
Tot just ha començat el 2026, però el món, i el nostre país amb ell, va a una velocitat tal que el que s’ha pensat i publicat abans pot semblar obsolet. Fins i tot quan s’ha fet amb voluntat de recapitular políticament el mig segle que va de la mort de Franco a un moment present que, en termes de balanç històric, és líquid i s’allargarà dos o tres anys. Això no obstant, a escala global i local, l’actualitat va tan de pressa i la política és tan incerta que el mèrit de pensar històricament i amb criteri més assagístic que periodístic corre el risc de quedar superat pels esdeveniments. És el que passa amb l’acceleració dels temps i els moments de canvi històric.
Per això convé destil·lar el valor afegit de les reflexions d’un historiador que vol fer d’analista polític i les d’un periodista i polític a qui apassiona la història en dues obres de finals del 2025 plenament vigents: Una recança infinita. Mig segle de política catalana, de l’exdirector de L’Avenç Josep M. Muñoz (Barcelona, 1959), i El franquisme en temps de Trump, de l’excolumnista de La Vanguardia i actual diputat d’ERC al Congrés Francesc-Marc Álvaro (Vilanova i la Geltrú, 1967). La temàtica, els punts de partida i la perspectiva de les dues obres són diferents, però tenen interseccions i complementarietats, i els autors incorren en algun intercanvi de papers que propicien lectures prou interessants.
Després de quatre intents, en 50 anys, que Catalunya fos reconeguda dins d’una Espanya reconfigurada —Transició, pujolisme, maragallisme i intent secessionista, més un extrapoint amb el nou model de finançament que Muñoz anticipa via Antoni Castells—, l’exdirector de L’Avenç conclou amb malenconia que res ha funcionat, que vivim una aporia, però que la “qüestió catalana” continua ben viva. D’aquí la recança infinita del títol. Álvaro, per la seva banda, sosté que el que segueix viu després de mig segle és el franquisme. I en això li facilita arguments Muñoz quan certifica la pervivència d’Espanya com a ideologia.
Paradoxalment, el periodista que prové de l’òrbita pujolista fa una defensa tancada de l’antifeixisme (un oncle seu va morir a Mauthausen) i és molt dur contra la dreta conservadora com a facilitadora del feixisme, ara com abans, aquí i allà. En canvi, l’historiador format en l’esquerra marxista i crescut en el maragallisme és indulgent amb el pujolisme i, tot defensant críticament el procés sobiranista (denuncia la “malaptesa” dels líders independentistes), menysté o ignora la seva responsabilitat en l’ascens de l’extrema dreta a Catalunya. Muñoz esmenta Ciutadans i Vox, però el fenomen d’Aliança Catalana és absent al seu assaig. En canvi, és abordat sense complexos al llibre d’Álvaro, tot i que l’autor se centra més en el neofranquisme trumpista de Vox.
“Quan la professió et té l’ull a sobre, has d’estar molt segur que les teves afirmacions són acurades, precises i ben documentades”, cita Muñoz de l’historiador anglès E. P. Thompson. És un de tants col·legues de renom en qui recolza l’assaig: Pierre Vilar, Jaume Vicens Vives, Josep Fontana, Andreu Mayayo, Joan B. Culla, Borja de Riquer… Això no obstant, i com proven les moltes cites de Riquer a l’hora d’analitzar el procés sobiranista —Muñoz el veu com una “revolta democràtica”, concepte manllevat, amb les citacions corresponents, al politòleg Jordi Muñoz de Principi de realitat i, abans, justament a l’Álvaro d’Assaig general d’una revolta—, l’historiador juga a fer de cronista o, directament, de periodista.
Muñoz pot jugar, i en sap, gràcies al munt d’entrevistes en profunditat fetes durant anys a L’Avenç. Fins i tot revela alguns off the record. Com el d’un alt càrrec maragallista que li explica que, abans del 1992, Felipe González va deixar clar als socialistes catalans que “en España no hay sitio para dos metrópolis”. Madrid ja se n’anava molt abans de José María Aznar o d’Isabel Díaz Ayuso. Una altra revelació és sobre el famós editorial del 3% d’El Periódico, que el 2005 va dinamitar l’oasi català nou anys abans de la confessió corrupta de Jordi Pujol: el text va ser una demanda del conseller Joan Saura al director del diari Antonio Franco. El cas és que Muñoz farceix de cites, de veus autoritzades i de fonts de primera mà un assaig ambiciós, molt cultural i escrit orgullosament en primera persona, però al qual se li noten modèsties, inseguretats o equilibris per no acabar-se de mullar políticament del tot.
Muñoz conclou que vivim una aporia però la “qüestió catalana” continua viva i Álvaro sosté que el que viu és el franquisme
I, així i tot, Muñoz es mulla molt: “És convenient preguntar-se si la polarització provocada pel Procés —i per la reacció al Procés— ha pogut afectar, o fins a quin punt, la cohesió de la societat catalana”. Aquesta és la clau de volta final d’Una recança infinita, on l’autor invoca forçadament Pierre Vilar per proposar abandonar la noció d’un sol poble, tot i sostenir que cal seguir lluitant per no dividir el país entre “catalans catalans” i “catalans espanyols”. No parla gaire dels nous altres catalans d’origen estranger, que ja són el 25% de la població. Però després de repassar mig segle de política, Muñoz conclou que “el món de Candel i Benet, com també el de Pujol i Maragall, pertanyen irremeiablement al passat, i la (re)construcció de la catalanitat requerirà nous actors, nous escenaris i nous guions”.
“Som en una cruïlla històrica. Lluitem contra la desesperança i som convocats a la resistència. Lluitem contra la indiferència i hem de menester la intel·ligència”, conclou Álvaro a El franquisme en temps de Trump, un assaig més de batalla però igual d’ambiciós. El periodista menciona també molts historiadors (i assimilats): Luciano Canfora, Reinhart Koselleck, Xosé M. Núñez Seixas, Julián Casanova, Antonio Scurati, Siegmund Ginzberg, Timothy Snyder… D’aquest darrer cita que “la postveritat és el prefeixisme”. De Thomas Mann recorda el que li va sentir a dir a Xavier Rubert de Ventós: “El feixisme sobrevola els Estats Units, però sempre acaba aterrant a Europa”. I per això Álvaro alerta que “Sílvia Orriols ve a dir que la Catalunya propugnada per Paco Candel a Els altres catalans ha de ser substituïda per una nació tancada sobre ella mateixa, petita, xenòfoba i nostàlgica d’un passat que no ha existit mai”. Vet aquí el valor afegit de pensar històricament: vèncer la malenconia per passar de la recança a la resistència.
Una recança infinita
Josep Maria Muñoz
Arcàdia
298 pàgines. 22 euros
El franquisme en temps de Trump
Francesc-Marc Álvero
Pòrtic
192 pàgines. 18,90 euros
EL PAÍS
