Ramon Mas, entre la ciència-ficció i els accidents familiars

És natural que en començar el primer capítol de Sempre és massa tard, després d’un preludi on es té la sensació d’habitar en un present tenyit d’una lleugera distopia, com si la realitat s’erosionés i es convertís en un quadre no figuratiu, recordem l’estranya aventura de Rip Van Winkle perquè Ramon Mas (Sant Julià de Vilatorta, 1982) ja s’encarrega d’esmentar-lo en una de les citacions de la seva nova novel·la. Com l’heroi del conte de Washington Irving, que per escapar dels renys continus de l’escrupolosa metressa de casa que era la seva dona tenia el costum de fugir al bosc amb el seu gos, fins que un dia es va adormir sota l’ombra d’un arbre i es va despertar molts d’anys després, en Nofre Canadell també aprofita l’hàbit de sortir a córrer de bon matí per alleugerir-se una mica de les trivials dificultats domèstiques que l’atabalen en excés —la puntimirada i meticulosa Naima, la seva dona, els brams dels seus dos fills bessons, l’Ahmed i la Mireia—, com si el trenquessin, però el que li passa el 14 de juny entra dins la categoria de l’espectral: sense poder-s’ho explicar, es desperta al vespre, ajagut de panxa enlaire, en un camp als afores de la ciutat de Vic, i el primer que constata, a banda d’intuir que el clima, en comptes de ser primaveral, s’assembla més al de la tardor, són tres certeses: que sense haver begut res té el cos i el cap empresonats en una mena de ressaca metafísica; que el perfil del paisatge urbà albirat al fons no és el de sempre, i que a la mà hi té un tros de paper amb una frase escrita —“Un plaer haver-lo conegut, no cal que torni”— i a la cuixa una paraula tatuada —“Spricka”—, no amb tinta, sinó amb “l’empremta d’un ferro roent com els que fan servir per marcar el bestiar”. El pànic es concreta quan s’assabenta que entre el matí i el vespre s’han escolat quinze anys.

Seguir leyendo

‘Sempre és massa tard’ transcorre en dos plans que no sempre encaixen amb fluïdesa. El més atractiu és que tracta les jerarquies i ressentiments domèstics

literatura

Crítica

Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia

‘Sempre és massa tard’ transcorre en dos plans que no sempre encaixen amb fluïdesa. El més atractiu és que tracta les jerarquies i ressentiments domèstics

El protagonista de ‘Sempre és massa tard’ aprofita l’hàbit de sortir a córrer de bon matí per alleugerir-se de les trivials dificultats domèstiquesDougal Waters (Getty Images)

Sempre és massa tard transcorre en dos plans que no sempre encaixen amb fluïdesa i normalitat narrativa, com si fossin dues trames obligades a entendre’s a contracor. És innegable que Ramon Mas ens atrapa amb un esquer inquietant i que ens desficia tant com al protagonista: quina mena de prodigi atroç ha experimentat en Nofre?, quin sentit s’amaga rere la frase escrita al paper i qui n’és l’artífex?, quin significat oculta la paraula tatuada a la cuixa?, pot ser que el toc apocalíptic que impregna l’escenari jugui algun paper en la resolució del misteri? No explicarem res sobre aquesta qüestió perquè la resposta a l’enigma de Spricka —que sigui satisfactòria o no dependrà de l’exigència i el gust de cada lector, i no ens estranyaria que algú preferís que no n’hi hagués cap— la trobaran suficientment desenrotllada a l’últim capítol de la novel·la, però sí recalcarem que encara que sembli que transitem en l’àmbit amenaçant de la ciència-ficció, el que ens atrau més de Sempre és massa tard és que es tracti d’una novel·la sobre el que un dels personatges secundaris anomena “accidents familiars”: “Confessions a deshora que eren rebudes com punyalades, disculpes mai demanades que s’acabaven convertint en gàbies, comentaris poc oportuns que es transformaven en creus, orgulls que alçaven murs, jerarquies domèstiques que encongien, i piles i piles de ressentiments que el pas dels anys acabava enquistant. Les relacions es torçaven, s’infectaven o es gangrenaven”. És el que passa entre en Nofre i la Naima, que ha refet la seva vida amb un altre home ocultant als fills que no és el pare biològic i que no es creu gens les excuses del seu marit, com si en comptes de veure’l com una reencarnació de Rip Van Winkle el considerés un avatar més d’un altre heroi llegendari de la narrativa nord-americana, el Wakefield de Nathaniel Hawthorne, aquell home que fuig de casa seva perquè sí i hi torna al cap de vint anys com si tan sols hagués anat fins a la cantonada per comprar tabac.

Sabem que la interpretació de la Naima és errònia, però ens costa no creure que Ramon Mas devia tenir ben present en escriure les peripècies inexplicables d’en Nofre —el seu crack-up, que diria Scott Fitzgerald— la frase amb què Hawthorne conclou el seu relat, i que resumeix al peu de la lletra què és i com és Sempre és massa tard: “Enmig de la confusió aparent del nostre misteriós món, els individus estan tan perfectament ajustats a un sistema i els sistemes els uns als altres i tots a un tot que, un home, en sortir del sistema per un moment, s’exposa al risc espantós de perdre el seu lloc per sempre. Com Wakefield, es pot convertir en el Proscrit de l’Univers”.