10 llibres recomanats per al Dia Mundial de la Poesia

El veterà i polifacètic Biel Mesquida (Castelló de la Plana, 1947), Premi d’Honor de les Lletres Catalanes d’enguany, treu ara un text que és una celebració de la paraula, entusiasta, impulsiva; escrit, diu, en un rampell de mig any; inclassificable com tots els seus. És un llibre, entre altres coses, de denúncia: de la situació degradada del paisatge, de la llengua, de la cultura. Això va de Mallorca, però ho podríem aplicar al país sencer. «Tot està intoxicat, tot és pol·lució: la mar contaminada, el cel contaminat… l’illa ja és un trast». De denúncia però no de renúncia. El llibre és testimoni d’un afany de dir-hi la seva, d’unes ganes de continuar lluitant i d’adreçar-se a les noves generacions.

La poesia de Rosa Font (Sant Pere Pescador, 1957) s’ha caracteritzat sempre per una intensitat lírica poc habitual, expressada en una llengua precisa i neta. Al llarg de la dotzena de llibres que ha publicat es pot constatar una exploració constant del desig i de la pèrdua, de manera serena, distanciada i a vegades críptica. Parteix de l’observació del paisatge proper, per immergir-se en els interrogants essencials. Una mètrica senzilla que deixa fluir les paraules converteix els seus poemes en refugis de calma enmig de la fosca. Aquest ‘Poema del desig’ —unitari, dividit en set parts, com el dietari d’una setmana— és un llibre de maduresa, despullat d’artificis i aliè al sentimentalisme que en altres autors desfigura el missatge.

De Seamus Heaney (1939 – 2013), Premi Nobel de Literatura el 1995, considerat el més important poeta d’Irlanda des de W. B. Yeats, ens arriba una selecció de poemes, no escollits per ell sinó per la seva família, feta amb la intenció d’abastar tota la seva obra i representar-ne els aspectes essencials. Catòlic nascut a l’Ulster, va viure el temps dels Troubles, però la seva poesia evita el pamflet i explora la identitat, la memòria i la història amb profunditat ètica i bellesa lírica. Està més interessat en la vida de les persones concretes que en el conflicte tribal, però en negar-se a ser inclòs en una antologia britànica, va deixar clar que «cap copa nostra ha estat mai alçada a la salut de la Reina».

L’últim llibre de Ramon Boixeda (Sant Julià de Vilatorta, 1981), que ha obtingut el Premi de Poesia Sant Cugat, parteix de la tensió entre el pols de la vida que neix i la pols de la mort a què està abocada. Hi és present la religió però contemplada a distància, amb humor corrosiu, com quan parla del «Déu que brilla per absència» o del fill de Déu, que torna «potser per fotre el seu sant pare». El to reflexiu i coŀloquial no és fruit de la improvisació sinó resultat d’una gran cura formal; la major part dels poemes són isosiŀlàbics, amb versos de deu o de dotze, i les frases corren amb una prosòdia perfectament natural. El missatge últim és que el paradís «viu latent de sempre en tots nosaltres».

Lluís Solà (Vic, 1940), poeta, assagista i dramaturg, va reunir la seva Poesia completa del 1958 al 2015, i ara s’hi afegeixen les produccions del 2018 al 2022, que, afirma, «continuen descabdellant les formes i les línies que aparegueren» en l’anterior. D. Sam Abrams, en el pròleg, diu que «Solà és l’hereu directe de la tradició vitalista de la poesia catalana moderna que arrenca amb Joan Maragall i es prolonga amb Joan Salvat-Papasseit i Agustí Bartra». Compon en versos de totes mides, i explora una diversitat de formes, que el mateix Solà resumeix en “poemes llampec”, “cants” i “prosa poètica”. Una obra ambiciosa, de fons filosòfic però molt entenedora, i una aposta per l’optimisme.

Josep Domènech (Sant Feliu de Guíxols, 1966), a part de fer de traductor, ha publicat uns quants llibres en l’últim quart de segle que eixamplen els límits del que es pot considerar poesia. Combina ironia i erotisme, jocs de paraules i anècdotes d’autoficció, reflexió metaliterària i reflexió existencial, plaer verbal i desplaer retòric; tot escrit en una llengua de to directe, plena de dialectalismes, orgullosament i desafiadorament vindicats. Sota una vèrbola demòtica i juganera, traspua un sòlid bagatge literari. Aquest recull, que ha guanyat el Premi Recull de Poesia Benet Ribas, conté erotisme explícit, humor agosarat i una mirada escèptica davant el pas del temps i la condició humana.

En edició de Jordi Cornudella, aquest volum reuneix els cinc llibres canònics en vers de Foix, començant per Sol, i de dol, més tots els poemes dispersos, ja no pas inèdits però sí de mal trobar. «M’exalta el nou i m’enamora el vell» és la sentència que retrata a la perfecció el seu propòsit literari: avantguardista i tradicionalista alhora, però no pas arcaïtzant. Va cultivar, a força de llegir els clàssics, una llengua que empalma amb l’esplendor medieval, tot bandejant els segles de decadència. En el cas d’aquest poeta la frontera entre vers i prosa és més aparent que real, per això cal llegir paraŀlelament el volum, també de recent aparició i a cura del mateix editor: Obra poètica en prosa.

El professor i músic Jaume Coll Mariné (Muntanyola, 1989) acaba d’obtenir el Premi Carles Riba amb un recull que destaca, en el moment actual, per l’habilitat compositiva i per l’observació de la natura. L’entorn rural d’Osona —diu haver-lo escrit tot a la Guixa, oficialment Sentfores, poble ara annexat a Vic— és l’escenari on han nascut aquests poemes. La contemplació dels cicles de la natura fa possible el que en diu l’estupefacció davant el món: entendre que els humans no som més que una fulla. Entre altres moltes referències literàries, reconeix Coll, i es nota, que ha llegit tot Josep Carner, cosa que esgarrifarà els ignorants professionals de les lletres catalanes i complaurà els qui saben llegir.

Hom ha dit que hi ha dues tendències en la poesia nord-americana: la desbordant de Walt Whitman i la concentrada d’Emily Dickinson. El poeta John Berryman, i biògraf de Stephen Crane (1871 – 1900), afirma que aquest és el més important entre l’una i l’altra. Mort abans dels trenta anys, va escriure molt i sobretot prosa —la religió, el periodisme i la guerra són els eixos de la seva obra—; de poemes en va publicar 135, en dos llibres. El primer i més important és aquest, The Black Riders(1895) . Contrari a l’estètica dominant en el seu temps, les línies —no en volia dir versos— en caixa alta de Crane conformen, en breus i càustics epigrames, tot un aŀlegat contra el romanticisme i les convencions socials.

Josep Carner (1884 – 1970) —»que tots nosaltres ens ha fet», com va afirmar Gabriel Ferrater—, des de l’exili, va recopilar i esmenar tota la seva producció poètica i en va resultar el volum ‘Poesia (Selecta, 1957)’. El 1992 Jaume Coll en va revisar el text i el va publicar a Quaderns Crema. Fa molts anys que tot això és introbable i el lector interessat ha de recórrer a la fotocòpia o a l’escàner. Ara s’anuncia una nova edició que vindria a reparar aquesta anomalia de país. A part les edicions crítiques llibre per llibre que el mateix Coll va publicant, convé disposar de ‘Poesia’ en un únic volum, relativament manejable: són 896 poemes. És on hi ha la versió definitiva, són tal com Carner volia ser llegit.