Després de l’apagada, el terror: novel·les sobre la foscor

La foscor, és una obvietat, ens espanta. Potser l’apagada elèctrica no és un dels grans trops o motius de la ciència-ficció, però sí que és un teló de fons imprescindible en la majoria de les narracions distòpiques i/o apocalíptiques (i no cal dir-ho: l’arribada imminent de l’apocalipsi sempre sol anar agafat de la maneta del terror i la foscor). Penseu en el moment en què va caure la tensió i no teníeu ni una ràdio a piles, no sabíeu què passava amb la vostra filla a l’escola o si soparieu calent. Sense electricitat, el vostre cap estava a les fosques, i aquest és l’escenari de partida de les millors novel·les de ciència-ficció i terror de tota la història. La catàstrofe sempre té l’efecte col·lateral de l’apagada elèctrica, i submergeix l’ànima humana en el cor les tenebres. Si el foc va elevar l’home prehistòric, l’elèctricitat va ser la flama de l’esperit de l’home del segle XX.

Una de les millors novel·les del segle XXI que han aprofitat aquesta absència d’electricitat és La carretera (2006) de Cormac Mc Carthy. En aquesta faula desesperançada, l’única llum que hi apareix és la la de la relació entre un pare i un fill que cerquen una vaga ombra de seguretat en un món esdevingut holocaust caníbal: la sensació de pèrdua i de tristesa del món tal com el coneixíem (alguns tremendistes segur que ho van viure així unes horetes) és aclaparadora, emfasitzada pel seu estil narratiu, nu i punyent en extrem.

Esclar que si parlem de pèrdua de connectivitat, toca parlar de El mòbil de Stephen King, del mateix any. En aquesta novel·la de ciència-ficció, terrorífica i tecnofòbica, una senyal electromagnètica enviada a través de les xarxes de telèfons mòbils converteix bona part de la humanitat en mutants degradats i assassins, connectats per wifi entre ells, mentre el món perd el senyal. No és el millor llibre de la dècada del mestre, però val la pena llegir-lo per veure com aplica el seu costumisme a predir els horrors del mòbil a través del senzill model Nokia style (si l’hagués escrit en l’era de l’adveniment de l’smartphone, sis anys després, potser hauria arribat a ser una novel·la riu com It). King la dedicava a George A. Romero i Richard Matheson amb tota la intenció del món. Soc Llegenda (1954), de Matheson, encara avui és un dels encreuaments més estimulants que es poden llegir de vampirs i ciència-ficció post-apocalíptica. Per culpa d’una guerra bacteriològica, amb pandèmia vampírica inclosa, el món s’ha quedat a les fosques, i en un Los Àngeles devastat, en Neville es dedica a empalar vampirs de dia i a entrompar-se a la llum de les espelmes de nit, mentre tot de vampirs torracollons piquen a la porta del seu apartament blindat. Matheson era com l’alter ego d’un Bradbury que no abusés de l’adjectivació, i aquesta obra mestra desprèn la tendresa de la narrativa alcoholitzada de Bukowski ajuntada amb la fi del món.

I la manca d’electricitat i la foscor juguen un paper clau en El Dia dels Trífids (1951) de John Wyndham, on una pluja de meteorits que deixa cega la meitat de la població es combina amb una invasió de plantes carnívores que no es volen quedar al test. Amb tot Londres a les fosques, una única llum elèctrica encesa a la universitat reuneix els pocs supervivents i catalitza el renaixement de la humanitat. Com Mecanoscrit del Segon Origen (1974), de Manuel de Pedrolo, aquests són els dos llibres de ciència-ficció més recurrents dels plans de lectures obligatòria de les escoles catalanes i del Regne Unit.

Tenen en comú la crítica que els va formular l’autor Brian Aldiss el 1973 en el seu assaig Billion Year Spree: The History of Science Fiction (1973). Els dos són exemples de catàstrofe confortable: ciència-ficció post-apocalíptica on queden vius un grapadet de protagonistes que, enlloc de patir totes les dureses derivades de la manca d’electricitat (malalties físiques i mentals, ferides amb pus, fam, violació…) se les empesquen per viure amb dignitat, establir vincles significatius i fins i tot transcendir els límits de la vulgar civilització -de televisió i bombetes- per fundar un món millor.

La propera vegada que llegiu un llibre d’aquests, recordeu la cançó ‘End of Days’ de New Model Army, l’apocalíptica banda britànica que va actuar a Barcelona dos dies abans que la covid s’empassés el nostre món mig any: “Preneu paciència, perquè el final dels dies seran molts dies”.

Seguir leyendo

La manca d’electricitat és un teló de fons imprescindible en la majoria de les narracions distòpiques i apocalíptiques

Una de les millors novel·les del segle XXI que han aprofitat aquesta absència d’electricitat és La carretera (2006) de Cormac Mc Carthy. En aquesta faula desesperançada, l’única llum que hi apareix és la la de la relació entre un pare i un fill que cerquen una vague ombra de seguretat en un món esdevingut holocaust caníbal: la sensació de pèrdua i de tristesa del món tal com el coneixíem (alguns tremendistes segur que ho van viure així unes horetes) és aclaparadora, emfasitzada pel seu estil narratiu, nu i punyent en extrem.