El Bildungsroman compta amb una gran tradició i un bon grapat d’obres memorables. A elles se suma ara l’excel·lent Ficcions fugitives d’Antoni Pizà (Felanitx, 1962). L’escriptor i musicòleg mallorquí basteix, a partir de vuit peces endreçades cronològicament, de les quals només una versió escurçada de la primera va llegir-se abans a la revista L’Avenç, una crònica de la seva educació sentimental, de la seva evolució professional i, sobretot, de la seva construcció identitària.
L’escriptor i musicòleg basteix una crònica de la seva educació sentimental, de la seva evolució professional i, sobretot, de la seva construcció identitària.
El Bildungsroman compta amb una gran tradició i un bon grapat d’obres memorables. A elles se suma ara l’excel·lent Ficcions fugitives d’Antoni Pizà (Felanitx, 1962). L’escriptor i musicòleg mallorquí basteix, a partir de vuit peces endreçades cronològicament, de les quals només una versió escurçada de la primera va llegir-se abans a la revista L’Avenç, una crònica de la seva educació sentimental, de la seva evolució professional i, sobretot, de la seva construcció identitària.
Aquesta darrera entrelliga orígens humils, catalanitat i homosexualitat a partir d’un despertar progressiu, desacomplexat i coherent. Barrejant intuïció i lògica, Pizà reivindica la normalitat de la diferència davant d’empobridors homogenitzadors. Conscient que la identitat es construeix tant en positiu com en negatiu, no dubta a denunciar els falsos cosmopolites, els imperialistes lingüístics i els moralistes repressors. La mateixa tria del català com a llengua d’expressió, “lluny de ser un fenomen natural, espontani o orgànic, ha estat part de la meva educació sentimental i, sobretot, una forma de resistència”.
Ficcions fugitives acompanya el nen crescut a la part forana de l’illa als seixanta, fins a la seva actual consolidació com a professor universitari d’Història de la Música i director de la Foundation for Iberian Music a Nova York. Entremig, hi ha el pas per Ciutat, Barcelona o Berlín. El canvi de geografia ressegueix també el reajustament professional i, sobretot, la incorporació d’una rica i diversa galeria de personatges, anònims alguns, coneguts en el seu àmbit la majoria. Pizà parteix, per tant, d’un material extraordinari però d’una delicadesa extrema, que exigeix bona ploma i millor intel·ligència. Per sort, l’homenot mallorquí —en el sentit de membre d’un panteó cultural referencial— excel·leix a bastament en tots dos trets.
Tot i que la música es manté com el basso continuo de tots els relats i protagonitza frases genials (“des de la seva invenció en el segle XVIII, el solfeig no ha fet més que crear problemes”; o el pianisme com “una experiència única per inamovible en un món en canvi constat”), la generositat intel·lectual del felanitxer —ja lloada pel manacorí Daniel Capó en un retrat magnífic— regala al lector apunts culturals inèdits, càrregues de profunditat interpretativa (“aquests territoris tribals, es vulgui o no, ara ja són territoris globals, la condició del present, de l’ara mateix”) i relats difícilment superables.
Entre aquests, resulta inevitable destacar els dedicats a alguns dels personatges singulars sorgits del seu Felanitx natal: l’entorn familiar, l’erudit medievalista Ramon Rosselló, el pintor Miquel Barceló i, especialment, l’historiador homònim. Aquest segon Miquel Barceló era conegut pel malnom “des vidu Pereió” després d’haver camuflat com un fals decés el divorci de la seva dona. Com revela Pizà amb mestria i ritme exemplars, la broma macabra amagava una tragèdia íntima protagonitzada per uns caràcters shakespearians.
Als antecedents de Miquel Bauçà, del reeditat Antoni Mus (Bubotes, Món de Llibres, 2025) o del mateix Barceló historiador (El cercle de Felanitx, Anagrama, 2023), Felanitx suma un tresor en la seva conversió en ciutat literària mallorquina (en competència amb Manacor). Ara bé, és sobretot la cultura catalana qui s’enriqueix amb una veu a vindicar i gaudir inserida en el món d’avui, aquell que va desacomplexadament de Nova York a Cas Concos.
Antoni Pizà
L’Avenç
224 pàgines. 20 euros
EL PAÍS
