Els lectors que hagin arribat a una edat certa, o que coneguin la història dels moviments antifranquistes dels anys 1960, recordaran perfectament que entre el 9 i l’11 de març de 1966 cap a 500 estudiants, professors i intel·lectuals del país van tancar-se al convent dels caputxins de Sarrià amb la intenció d’aprovar els estatuts d’un sindicat universitari, l’SDEUB, prohibit abans i després d’aquella concentració. Com era propi de l’època, la policia va desallotjar i fer passar per Via Laietana els concentrats.
La Caputxinada va posar en relleu que hi havia ciutadans que podien elevar un testimoni que la societat consideraria moralment exemplar; ara aquesta dignitat ha desaparegut
Els lectors que hagin arribat a una edat certa, o que coneguin la història dels moviments antifranquistes dels anys 1960, recordaran perfectament que entre el 9 i l’11 de març de 1966 cap a 500 estudiants, professors i intel·lectuals del país van tancar-se al convent dels caputxins de Sarrià amb la intenció d’aprovar els estatuts d’un sindicat universitari, l’SDEUB, prohibit abans i després d’aquella concentració. Com era propi de l’època, la policia va desallotjar i fer passar per Via Laietana els concentrats.
Entre els congregats hi havia, a més d’estudiants i professors molt atrevits, una llarga sèrie d’homes i dones del país que se la van jugar per donar testimoni, amb la seva presència —tan real com simbòlica—, de la vivor de la lluita antifranquista en l’àmbit universitari i de l’alta cultura de Catalunya. Hi eren presents, entre altres, els escriptors Salvador Espriu, Pere Quart, Maria Aurèlia Capmany, Josep Maria Benet i Jornet, Montserrat Roig o José Agustín Goytisolo; els filòsofs Manuel Sacristán i Francisco Fernández Buey; els homes de lletres Jordi Rubió i Ricard Salvat; l’arquitecte Oriol Bohigas; els artistes Antoni Tàpies i Albert Ràfols-Casamada; els homes de lleis Jordi Solé Tura, Enric Lluch i Josep Maria Trias de Bes, i els socialistes Raimon Obiols i Mercè Sala. I molta més gent. Dels presents, uns quants encara són vius. Però tots, o quasi, viuen en la memòria de molta gent.
Fossin estudiants, professors o gent de professions liberals —els últims, sobretot—, podien ser anomenats intel·lectuals almenys d’acord amb el sentit que aquesta paraula tenia cap a aquells anys: posseïen una determinada consciència política i van atrevir-se a manifestar-la davant l’opinió pública assumint —joves i grans, famosos o anònims— les conseqüències que s’esdevindrien, que no van ser ni escasses ni cordials. La trobada va posar en relleu que a Catalunya hi havia una classe de ciutadans que podien elevar un testimoni que la societat consideraria alliçonador, rellevant i moralment exemplar.
Els atributs esmentats són, en termes generals, els que es solen atorgar a la figura d’un o una “intel·lectual” —és una sort que aquest substantiu no tingui marca de gènere. Com a tal subclasse de la societat, aquesta colla de persones, i moltes altres amb el mateix tarannà, eren hereus del prestigi d’una figura que, a l’engròs, va ser un invent i una realitat en el món de les lletres, les ciències i les arts cap a mitjan segle XVIII, especialment a França. Voltaire va actuar com a intel·lectual quan es va enfrontar al poder reial arran de l’afer Calas, que va provocar la tortura i la mort d’un innocent i l’oprobi i la misèria de la seva dona i els seus fills. Ell mateix devia ser considerat un home notable pel seu comportament i les seves idees quan Frederic II el va voler tenir al seu costat a la cort de Prússia. Diderot no devia ser conceptuat cap ximple —podia ser-ho el factòtum de l’Encyclopédie?— de moment que Catarina la Gran el va convidar a Sant Petersburg i després, per evitar que morís en la indigència, li va comprar a preu d’or la biblioteca. Addison i Steele van ser els artífexs d’una revista d’opinió, The Spectator, que va tenir un pes important en l’opinió dels anglesos. Newton o Franklin, per parlar d’homes de ciència, van ser considerats model de perseverança i urbanitat.
Tirant avant, Zola va acusar el president de la República francesa d’haver comès prevaricació en l’affaire Dreyfus —que, de tan important com va ser a la vida quotidiana de França durant decennis, ocupa moltes pàgines a La Recherche, de Proust—; Unamuno i Ortega, entre d’altres, van exhortar la població a donar suport a la República o al franquisme, o primer a una cosa i després a l’altra, i al revés; i tirant encara més endavant, Marcuse i Bertrand Russell es van oposar amb energia a la Guerra del Vietnam, igual com Sartre, Camus i Foucault, entre un estol, van posar-se al costat dels estudiants arran dels fets de maig de 1968. Una anècdota revela fins a quin punt aquests homes van ser valorats i respectats: quan el ministre de l’Interior va demanar a De Gaulle que Sartre fos empresonat a causa de les seves activitats revolucionàries, el president va dir: “No es pot empresonar Voltaire”. Així es demostra quina tradició va existir a França —però també a Catalunya i a molts altres països— d’una figura que, ara tirant avall, potser té un precedent molt honorable en la persona de Sòcrates, condemnat a mort per pervertir els joves d’Atenes —i no en cap sentit sexual, sinó polític.
Si ens aturem a contemplar el panorama actual de la nostra societat, i de moltes del món sencer, observarem que aquell ascendent i aquella dignitat atorgats a determinats homes i dones que van aixecar la veu contra algun fet que els semblava injust o reprovable, sempre amb una gran dosi de risc, ha desaparegut quasi del tot. Homes i dones que han desenvolupat a Catalunya una activitat irreprotxable i extraordinària en el camp de la ciència, les arts i les lletres, avui n’hi tants com ahir. El que ha canviat és una altra cosa: la consciència pública ja no creu que qualsevol manifestació d’una d’aquestes persones hagi de ser considerada més veritable, més creïble o més engrescadora per a l’acció política que la de qualsevol altre ciutadà.
És possible que això sigui una de les últimes conseqüències de la secularització i laïcització de les societats més desenvolupades, sempre que acceptem que l’intel·lectual, tal com l’havíem conegut, era algú investit d’una autoritat que derivava de la sacralització que escau a la figura de l’eclesiàstic. Desproveïts clergues i intel·lectuals d’aquella investidura, desapareix igualment la concepció imaginària que hi hagi algú en una societat que pugui il·luminar la gent, en un afer moral o de consciència política, amb més raó que qualsevol altre ciutadà. Llavors l’autoritat moral i intel·lectual —encara que siguin nul·les, com és el cas del president Trump— se li atorga a la persona que hagi obtingut més fama encara que sigui en el camp més trivial que un es pugui imaginar, i el poder d’orientar l’opinió pública queda a partir d’aquell moment en mans dels grans mitjans escrits i audiovisuals i, en última instància, en mans de la primera autoritat —de vegades també la segona i la tercera— d’un país. Ara la qüestió ja no resideix en el saber; ara resideix en l’exercici retòric del poder.
EL PAÍS
