Catalunya està d’enhorabona perquè té, finalment, un llibre que repassa el paper de les dones del país des de la prehistòria fins als nostres dies. Es tracta d’Història de les dones. Una nova història de Catalunya, dirigit per Montserrat Duch Plana, catedràtica d’Història Contemporània a la Universitat Rovira i Virgili. Arribem tard, comparat amb altres cultures? “No, en la mesura que, qui ho fa més tard, més a l’altura està des del punt de vista metodològic i científic”, assegura la directora de la publicació, que ha comptat amb cinc assessores; “per exemple, les històries publicades als noranta no consideraven la categoria de gènere, que ha comportat un canvi de paradigma.”
Montserrat Duch ha coordinat una obra magna que estudia i explica la història de Catalunya a partir del paper de les dones, sovint col·lectiu, en diferents períodes històrics i àmbits d’estudi investigats per 91 especialistes
Catalunya està d’enhorabona perquè té, finalment, un llibre que repassa el paper de les dones del país des de la prehistòria fins als nostres dies. Es tracta d’Història de les dones. Una nova història de Catalunya, dirigit per Montserrat Duch Plana, catedràtica d’Història Contemporània a la Universitat Rovira i Virgili. Arribem tard, comparat amb altres cultures? “No, en la mesura que, qui ho fa més tard, més a l’altura està des del punt de vista metodològic i científic”, assegura la directora de la publicació, que ha comptat amb cinc assessores; “per exemple, les històries publicades als noranta no consideraven la categoria de gènere, que ha comportat un canvi de paradigma.”
El volum, que arriba a llibreries el 28 d’octubre, mostra una imatge de les dones molt col·lectiva i connectada, i evita tractar els noms individuals com una excepció a la norma. Segons Duch, això s’explica perquè la història de les dones és una història social, que tracta poc d’herois i més d’experiències comunes. Això no es demostra només en el fons, sinó també en la forma: en aquesta mateixa publicació han participat 91 historiadores i especialistes de totes les universitats públiques catalanes. A part, no s’organitza cronològicament, sinó a través de set àmbits, com ara ‘Família’, ‘Reproducció i sexualitat’, ‘Religió i educació’ o ‘Poder i moviments socials’.
Es tracta d’una obra magna de més de 700 pàgines que, a la lleixa, podem posar al costat d’altres títols de referència com, per exemple, els Moments estel·lars de la humanitat, de Stefan Zweig o, sobretot, els manuals de Borja de Riquer.
“Tradicionalment s’havia dit que no es podia fer història de les dones perquè no hi havia documentació”, explica, “però això no és cert: nosaltres ho hem fet a base d’interrogar el passat amb unes altres preguntes, molt més útils i funcionals per la societat en què vivim”.
Els arxius, sobretot els públics, s’associen a la memòria del poder i de les institucions, però també estan plens d’informació de les dones, de vegades d’una manera molt òbvia (padrons de població, correspondències privades…) i, de vegades, no tant. Duch reivindica que la memòria oral ha estat molt menystinguda per la historiografia tradicional, però que també cal tenir-la en compte. En un altre camp, destaca com les noves tecnologies han permès als arqueòlegs tenir més dades i més concretes, i poder engrandir la informació sobre les dones que ocupaven els nostres paratges fa milions d’anys.
Segons la directora, que a part d’historiadora, entre el 1995 i el 2003 va ser diputada al Parlament de Catalunya i senadora pel PSC, la història encara té molts buits, i alguns de ben contemporanis, com la presència de les dones en la quinta columna (1936) o el rol de les dones franquistes durant la Guerra Civil. La qüestió és que, al llarg del temps, elles sempre hi han sigut i, a més, han fet de tot: “Si les busques, les trobes”, conclou.
1. La prehistòria i l’inici del patriarcat
La Senyora de les Muntanyes
Quan comença el patriarcat? Per respondre a aquesta pregunta, cal remuntar-se a la prehistòria, un període del qual és difícil treure informació perquè va acabar just quan es va inventar l’escriptura. La historiadora Alba Masclans explica que durant el neolític hi va haver una “transició demogràfica”: “Les comunitats caçadores-recol·lectores mantenien intervals llargs entre naixements, sovint de tres o quatre anys. En canvi, a les societats neolítiques aquests intervals es redueixen fins a un o dos anys, en poblats cada cop més grans i densos”. Aquest canvi suposa que les dones es dediquin més intensament a les tasques reproductives i que l’organització del treball comenci a diferenciar-se per gèneres.
És aquest, l’inici de la desigualtat que encara ens afecta avui? “El neolític no és l’origen directe del patriarcat, però sí un moment clau en la seva gestació”, assegura Masclans. Una altra historiadora, Núria Armetano i Oller, relata el cas de la Senyora de les Muntanyes, una dona adulta d’entre 40 i 45 anys de l’edat del bronze mitjà (és a dir, després del neolític), que ens fa reflexionar sobre el lideratge femení a la prehistòria. Com la coneixem? Perquè el seu cos es va trobar, al costat de dos humans adults i cinc infants, al jaciment de la cova de Montanissell, a Coll de Nargó, l’Alt Urgell. La figura de la dona destacava entre la resta perquè l’havien enterrat amb una diadema, dos braçalets i un collaret: un dels aixovars més rics documentats a la prehistòria catalana.
“La Senyora de les Muntanyes ens parla d’algú que, en un context en què la supervivència depenia de l’equilibri fràgil entre el medi, el treball col·lectiu i les relacions humanes, va ser prou important perquè, en morir, la comunitat li reservés un lloc singular i un aixovar excepcional per al darrer repòs”, narra Armentano. Primer es va interpretar que les restes conformaven una família tradicional: pare, mare i fills. Però això va quedar refutat quan les anàlisis genètiques van demostrar la presència d’almenys quatre o cinc llinatges materns diferents, i també que la Senyora de les Muntanyes no era la mare biològica de cap dels altres cossos. “Aquestes dades conviden a redefinir el concepte de ‘família’ en la prehistòria: l’estructura social era plurilineal i la cohesió del grup no depenia exclusivament dels lligams biològics”, relata la historiadora.
Així doncs, la Senyora de les Muntanyes, una dona que va ser enterrada al Prepirineu fa milions d’anys, lluny dels grans assentaments i dels camins més transitats, no era ni “la mare de” ni una figura acompanyant. La troballa, conclou Armentano, “recupera per a les dones de la prehistòria un paper actiu i central.”
2.El paper de les dones als pobles ibers i romanitzats.
Baebia Galla
Fent una pinzellada ràpida, després de la prehistòria podem parlar dels ibers, els pobles indígenes que ocupaven la franja de la costa mediterrània i el sud, i aleshores ja arriben els pobles colonitzadors, com els grecs, i finalment la conquesta romana. La història tradicional explica l’era preromana com la dels cabdills, els guerrers i els camperols. Però les historiadores Maria Carme Belarte Franco i Lídia Colominas Barberà s’esforcen a destacar que, al costat d’aquests tres grups, cal afegir les mares.
En un capítol molt interessant sobre els ibers, les expertes expliquen que, en aquell moment, el ritual funerari predominant era la cremació de cadàvers, els ossos dels quals es recollien i es dipositaven dins d’unes urnes de ceràmica que s’enterraven a les necròpolis. Això dificulta l’analisi de les restes per extreure’n informació, però hi ha una escletxa per al coneixement: els infants que morien en edat perinatal no es cremaven, sinó que s’inhumaven sota els paviments de cases i altres edificis. En trobem exemples als poblats ibèrics de la Penya de Moro, a Sant Just Desvern, o al Turó de Ca n’Oliver, a Cerdanyola del Vallès. També s’han trobat cossos d’infants en necròpolis, com al Turó dels Dos Pins, a Cabrera de Mar, o a la Serreta, a Alcoi.
Aquests infants ens permeten aproximar-nos a les dones de l’època: durant quant de temps donaven el pit, quines alteracions corporals patien, com d’habitual era que es morissin en el part… “La curta edat d’aquestes dones, la precarietat higiènica i la incapacitat de la medicina d’aquells temps s’apunten com a causes recurrents d’aquestes morts”, expliquen Belarte i Colominas.
Després venen les dones romanes, i Esther Gurri i Costa també es pregunta com era la seva vida quotidiana. Parteix de la ciutat de Baetulo, és a dir Badalona, i fa un repàs de troballes que representen dones i que ens permeten imaginar com es relacionaven amb el món. Gurri ens parla de dones de classes altes i baixes, de teixidores de llana i de llevadores, entre altres professions.
Un dels noms propis que destaca és Baebia Galla, una flaminica (l’esposa d’un flamen, un sacerdot de l’antiga Roma) que va ostentar diversos càrrecs a Tàrraco. Les flaminicae “assolien el màxim prestigi social permès a les dones, amb obligacions associades a destinar part dels seus recursos econòmics a activitats que afavorissin la població: pagaven espectacles o contribuïen a alçar edificis públics, com ara fonts, teatres, termes, etcètera, obligacions que normalment exercien conjuntament amb els seus marits.”
3.La força dels monestirs femenins a l’edat mitjana
Elisenda de Montcada i de Pinós
Avancem fins a l’edat mitjana. Les dones, com demostra aquest llibre, sempre han fet de tot, però les més benestants són les que han tingut més oportunitats de ser representades o, en general, de deixar un rastre que ens permeti conèixer-les. És el cas d’Elisenda de Montcada i de Pinós, dona destacadíssima de l’edat mitjana, quarta i darrera muller del rei Jaume II el Just i, per tant, reina consort de la Corona d’Aragó. Nascuda a Aitona, provenia d’una de les famílies més nobles de Catalunya, el llinatge dels Montcada. D’ella es diu que era molt religiosa, i va fundar el monestir de Pedralbes, on es va traslladar un cop va enviudar.
“Disposava d’un espai propi, amb capella, és a dir que no compartia la clausura amb la resta de les monges, però sí que s’interessava per les qüestions relatives a la comunitat; en aquest sentit, és probable que s’interessés pel procés constructiu de l’església”, expliquen M. Rosa Terés Tomàs i Teresa Vicens Soler, que dediquen un capítol a repassar dones mecenes de l’art a l’edat mitjana.
Quan Elisenda va morir, li van dedicar un monument funerari “en el qual cisellaren les semblances reial i espiritual”, ressalta també Francesca Español Bertran, que coneix tots els detalls de la construcció d’aquest monestir. Recordem que les monges clarisses el van ocupar durant 700 anys: des del 1327 fins l’any passat, 2025. Història viva.
Els monestirs van ser espais importants per a la cultura feta per dones. La historiadora Teresa Vinyoles Vidal recorda que “Emma de Barcelona, filla de Guifré el Pilós i de Guinidella d’Empúries, la primera abadessa de Sant Joan entre 898 i 942, va crear un scriptorium on es confeccionaven llibres litúrgics que servien per fornir les noves esglésies de les zones repoblades que senyorejava l’abadessa”. Si parlem d’escriptura, cal dir que a l’edat mitjana la primera autora d’un llibre va ser Duoda, una dona del segle IX, comtessa consort de Barcelona, que va escriure “un magnífic tractat d’educació dedicat al seu fill Guillem, que va concloure l’any 843”, segons Vinyoles.
Però tornem a les abadesses. Si eren tan importants i tenien tanta autoritat, per què sempre hem entès el paper de les dones a l’església com un vassallatge? Hi té molt a veure la reforma monàstica impulsada pels Reis Catòlics a la dècada del 1490, que va posar el focus en la clausura. Es prohibeix l’entrada recurrent de persones externes als monestirs, i també el tancament d’espais que suposaven un contacte amb l’exterior. Com especifica Núria-Jornet Benito: “Advertim un cert tancament d’estructures que afecta l’espai reglat del monestir a través d’una imposició de regles sistemàtiques i més control […] Aquest moviment, que coincideix, d’altra banda, amb la construcció de l’estat modern, implicà retrocessos i pèrdua d’autoritat femenina.”
4.Les lluitadores de l’edat moderna
Maria de Lila
A l’edat moderna, les catalanes tampoc poden reduir-se a un únic patró, tot i que és segur que sempre van lluitar pels seus drets. Per exemple, els laborals. En una Catalunya que funcionava sobretot per gremis que monopolitzaven l’exercici dels oficis, Mercè Renom i Àngels Solà Parera expliquen com les dones havien protestat repetidament per mantenir el dret a treballar de manera autònoma: “Els litigis entre artesanes i gremis mostren la voluntat constant dels gremis de controlar el seu sector i d’eliminar tota competència, principalment la que els feien les dones que treballaven de manera independent”.
Davant la marginalització que això suposava, entre 1628 i 1686 les artesanes barcelonines van protagonitzar cinc episodis sonats de confrontació per qüestions laborals. Per exemple, com relaten Renom i Solà, “el març de 1628, un grup de més de quaranta filadores de llana de Barcelona van protestar de manera col·lectiva davant de la seu del Consell de Cent demanant que es prohibís que els paraires, els empresaris llaners aplegats en un gremi, enviessin la llana a altres nuclis urbans per cardar-la i filar-la, a fi d’estalviar costos. Els consellers van respondre reprimint l’acció d’aquestes dones que, segons la documentació, defensaven el seu treball amb violència. Algunes van ser empresonades i moltes altres van fugir.”
Una altra lluita era la política (o, directament, la lluita per la supervivència). L’historiador Joaquim Albareda dedica un capítol a “les heroiques dones a la Guerra de Successió”, en què explica com les dones van defensar la ciutat el 1705, en l’alçament de Barcelona contra Felip V; el 1706, contra el setge borbònic, i finalment el 1714, durant el setge final. Aquell any, l’advocat i historiador Narcís Feliu de la Penya va deixar escrit que la valenciana Maria de Lila, “viendo que faltaban en Montjuïc tacos para la artillería se quitó las vasquiñas, entregándolas a los artilleros, ayudándoles a cargar las piezas con imponderable valor y fineza”.
A l’imprès Proeses que les barceloneses dones han ostentat en lo siti del 1706, llegim: “Deixen Cases, Pàtria, Fills, / i com furioses lleones, / pujant van per la Muntanya, / com lo Cèrvol ferit corre […] / Dones se veren allí / de la Ribera amb pistoles, i no dintre del castell / tras de les muralles fortes, / sinó a sota en lo camp pla, entre Miquelets, Flotes”. Com recorda Albareda, durant el setge de 1714 el militar i historiador del moment, Francesc de Castellví, va deixar escrit que van trobar cinc dones mortes, tres d’elles vestides d’home “con las armas vacías en las manos, y una con una daga en la boca […] En las mujeres no se oyó una voz de rendición”.
5.Les arrels dels moviments contemporanis
Maria Trulls
De l’etapa contemporània es coneix, sobretot, el paper de les dones en la Segona República o les demandes dels feminismes durant la Transició. Han passat a la història les Jornades Catalanes de la Dona, celebrades el maig de 1976 al Paranimf de la Universitat de Barcelona, o campanyes com “Jo també soc adúltera” o “Jo també he avortat”. Però com demostra Història de les dones, les arrels d’aquests moviments provenen del segle XIX. Així ho explica Dolors Marín Silvestre, que fa un repàs per tot un seguit de dones espiritistes, maçones, republicanes i lliurepensadores que van consolidar “un projecte feminista i d’acció social i cultural”.
Per exemple, a mitjans del 1800 moltes dones de classe obrera van trobar en l’espiritisme un espai transcendent i també de lluita. Marín apunta: “Naixia la gran heretgia de la societat industrialitzada, i les dones aviat es van apropar a una proposta que els oferia fer sentir la seva veu en assemblees, reunions, excursions o associacions veïnals, on a l’entorn de la mèdium (sovint una dona) podien parlar i expressar el que sentien. Al caliu de l’espiritisme van néixer propostes pacifistes i antimilitaristes, l’oposició a la pena de mort, societats vegetarianes i naturistes, excursionistes i un llarg etcètera que perviurien fins a mitjans del segle XX.”
Avui, malgrat la seva actitud radical, l’activitat d’aquestes dones és pràcticament desconeguda, segons destaca la historiadora. El que feien suposava un maldecap per a l’Església catòlica i probablement el nacionalcatolicisme franquista va acabar d’enterrar del tot la seva memòria. Què feien, però, de “radical”? Algunes eren partidàries de l’amor lliure, altres s’unien als seus companys en cerimònies civils i inscrivien els fills al registre; moltes participaven en enterraments civils… Fins i tot “algunes, com la mèdium espiritista i escriptora resident a Igualada Maria Trulls, van crear publicacions com La Iconoclasta i fundaren companyies d’enterraments civils, defugint el monopoli de l’Església pel que fa a la vida privada de la ciutadania”.
Totes van ser incòmodes per al poder i moltes van ser empresonades o humiliades públicament. També la majoria van formar part activa del moviment cooperatiu de la ciutat, en iniciatives com corals, excursions, vetllades instructives, conferències, exposicions o altres. “No hi ha cap dubte que la seva lluita va obrir el camí de les activistes dels anys vint i trenta [del segle XX] a Catalunya”, conclou Marín. Perquè les dones, de ser-hi, sempre hi són.
Dirigit per Montserrat Duch i Plana
Edicions 62
728 pàgines. 28,90 euros
