Fa trenta anys va acabar la primera temporada de la veritable Succession catalana: Nissaga de poder. El dilluns 15 de juliol de 1996, en horari especial, es va emetre un capítol més llarg de l’habitual. En aquella ocasió no es veuria durant la sobretaula, com cada dia entre setmana i abans del programa de la Mari Pau Huget, sinó després del Telenotícies nit. I com a l’escena prologal del primer capítol de la sèrie, tal com passaria dos anys després al final de la tercera i última temporada, no hi havia cap dubte narratiu sobre quin era el tèrbol nucli d’aquella història de crims i passions entre vinyes i llençols: la relació incestuosa que en el passat havien mantingut els dos protagonistes principals, els pèrfids germans Mateu (Jordi Dauder) i Eulàlia Montsolís (Emma Vilarasau). Aquell secret de família, que actuaria com el fet tràgic que condemnava el destí de la nissaga, també era la clau del que aquella nit els espectadors no van poder resoldre: un nou assassinat. No era el primer ni seria l’últim. No se sabria qui era l’assassí ni tampoc la víctima. O havia mort el fill de l’incest —l’Eduard Estivill/Montsolís, interpretat per Eduard Farelo— o l’odiós Fèlix Montsolís —el primogènit del Mateu, a qui el seu pare havia fet fora de l’empresa de caves perquè era un desastre i estava podrit per l’odi que neix de la manca d’estima. En tot cas, de morts, a la sèrie, en vam anar ben servits.
La moda del ‘true crime’ i un teixit empresarial en què l’herència és determinant han imposat codis novel·lescos per interpretar casos com la mort del fundador de Mango
Fa trenta anys va acabar la primera temporada de la veritable Succession catalana: Nissaga de poder. El dilluns 15 de juliol de 1996, en horari especial, es va emetre un capítol més llarg de l’habitual. En aquella ocasió no es veuria durant la sobretaula, com cada dia entre setmana i abans del programa de la Mari Pau Huget, sinó després del Telenotícies nit. I com a l’escena prologal del primer capítol de la sèrie, tal com passaria dos anys després al final de la tercera i última temporada, no hi havia cap dubte narratiu sobre quin era el tèrbol nucli d’aquella història de crims i passions entre vinyes i llençols: la relació incestuosa que en el passat havien mantingut els dos protagonistes principals, els pèrfids germans Mateu (Jordi Dauder) i Eulàlia Montsolís (Emma Vilarasau). Aquell secret de família, que actuaria com el fet tràgic que condemnava el destí de la nissaga, també era la clau del que aquella nit els espectadors no van poder resoldre: un nou assassinat. No era el primer ni seria l’últim. No se sabria qui era l’assassí ni tampoc la víctima. O havia mort el fill de l’incest —l’Eduard Estivill/Montsolís, interpretat per Eduard Farelo— o l’odiós Fèlix Montsolís —el primogènit del Mateu, a qui el seu pare havia fet fora de l’empresa de caves perquè era un desastre i estava podrit per l’odi que neix de la manca d’estima. En tot cas, de morts, a la sèrie, en vam anar ben servits.
Nissaga de poder tenia un pressupost de 500 milions de pessetes. Estaven ben invertits. Malgrat que li havia costat d’arrencar, al cap de mig any d’emissió, al juny, la sèrie ideada per Josep Maria Benet i Jornet ja fregava una audiència de 600.000 espectadors de mitjana. Al setembre, al començament de la segona temporada, se sabria qui era el mort: el Fèlix —Déu l’hagi perdonat. Molts capítols i moltes giragonses després, amb confessió a la matriarca inclosa, es descobriria l’assassina: l’Eulàlia. El dramaturg Benet i Jornet, que havia estat el cervell intel·lectual de la pionera Poble Nou —més connectada amb la britànica Gent del barri, també emesa per TV3—, no s’amagaria pas del gènere: Nissaga de poder era, amb tots els ets i uts, un culebrón. Aleshores aquesta paraula tenia una circulació considerable. Des de finals dels setanta del segle passat, així s’havien denominat les telenovel·les melodramàtiques i amb molts capítols a Llatinoamèrica. Vam importar el concepte i també alguna producció: Cristal o Los ricos también lloran. Crims, traïcions, enganys i girs de guió a cor què vols. Ho petaven.
La telenovel·la, que és la neta preferida del fulletó decimonònic, era un gènere molt popular i tenia diverses derivacions. Per tradicions nacionals i en bona mesura en funció de la classe social dels protagonistes. Hi havia des d’històries costumistes en barris populars, com la jovenívola Veïns, fins a les aventures de poder i infidelitats dels rics, una tradició amb denominació d’origen nord-americana que enllaça Dallas amb Succession. La rèplica catalana la protagonitzava aquella família adinerada i maleïda, els Montsolís, en contrast amb els pagesos de la finca i alguns treballadors dels cellers. Poques setmanes després de l’estrena de Nissaga de poder, Jordi Dauder feia una comparació amb una altra sèrie de moda, explicant els dubtes que ell, tan polititzat, havia tingut a l’hora d’acceptar el paper en una producció que era entreteniment pur: “De cop, ens trobàvem amb una sèrie a l’americana, és a dir, amb Falcón Penedès”. Es referia a Falcon Crest, estrenada el 1981, aquí emesa a Televisió Espanyola amb un èxit espaterrant (nou milions d’audiència!), que presentava una família de viticultors de Napa Valley, a Califòrnia.
Però per als espectadors catalans el referent de prestigi era un altre. Des del dia de la seva arrencada, un dels signes d’identitat de TV3 havia estat l’aposta per Dallas. S’emetia els diumenges al vespre. L’envitricollada història dels Ewing —una família de Texas dedicada al petroli— va deixar una sentència mítica al llibre d’or de la normalització, “la frase que més ha fet parlar de totes les que s’han pronunciat en la història de TV3” (per dir-ho amb Salvador Alsius). Aquell “Sue Ellen, ets un pendó” (de fet, la frase no és ben bé així, però és com es recorda), com els striptease de l’Àngel Casas Show, no només era una virgueria de traducció. Aquella conversa al passadís d’un hospital, que es va poder veure el primer dia que va emetre la nostra, era una demostració per la via ràpida de la ruptura moral del nou temps: la demostració que ja es podia dir sense por i en prime time que una dona de classe alta tenia una vida alegre mentre el seu marit, pobre, agonitzava.
La ficció sobre l’herència
Quan es va estrenar Nissaga de poder, al Penedès, d’entrada, hi va haver qui va protestar per la imatge dissoluta que es projectava de les famílies del vi i de la comarca. Ningú, que jo sàpiga, va establir comparacions amb la realitat, queixant-se que l’acció estigués inspirada amb els Torres, els Freixenet o qui fos. Era una història sobre l’hereu, la sang i la terra. Quan es va veure Succession, tot i que no hi tenia una correspondència directa, pels fets que s’hi recreaven es va dir que podien estar inspirats en la família del magnat Rupert Murdoch. Arran de la tràgica mort d’Andic, com si Crims i el true crime ens haguessin imposat uns codis novel·lescos per interpretar els successos, es va dir que el cas de la família del fundador de Mango era la Succession catalana.
En una societat en què cada vegada és més determinant l’heritocràcia que no pas la meritocràcia, el testament, com segles enrere, esdevé un gran tema perquè ho condiciona tot. Ho diuen una pila d’indicadors. El progrés depèn més d’allò que heretes que no pas del que pots guanyar treballant. Naturalment l’habitatge és la clau de volta d’aquest canvi de regles que impacten en l’economia, és a dir, en la vida, si surt bé, i també en la literatura. És un ingredient que no falta en el cas Mango. Al contrari. Podria ser-ne el desllorigador.
“Ho canviava tot”. Aquesta va ser l’expressió que el dimarts 30 de juny va fer servir la vídua d’Isak Andic quan va declarar com a testimoni al jutjat de Martorell en el judici en el qual s’acusa Jonathan Andic. La creació d’una fundació dedicada a la beneficència, explica, hauria reduït els diners que els tres fills d’Andic heretarien. Aquest canvi total, segons Estefanía Knuth, s’hauria produït si l’empresari hagués dictat testament. No va ser el cas. I, de fet, l’herència familiar ha estat reivindicada per la notaria Bosch com un exemple modèlic de successió familiar: “La transmisión del legado de Isak Andic, fundador de Mango, se ha convertido en un ejemplo de cómo una herencia empresarial puede gestionarse con equilibrio y previsión. Frente a los conflictos que suelen acompañar a las grandes fortunas, la sucesión del empresario catalán se ha desarrollado sin controversias, gracias a una estructura familiar sólida y a una planificación sucesoria diseñada en vida por el propio fundador”. La cita pertany a un post d’aquesta notaria amb seu al passeig de Gràcia.
En un teixit empresarial com el català, on l’empresa familiar té un pes tan i tan determinant, les relacions que s’estableixen dins del clan i la gestió de l’herència són vectors que s’entrecreuen fins a fer-se indistingibles, i d’aquesta trama poden sorgir les millors ficcions per entendre la dinàmica íntima de l’evolució del capitalisme a escala local. Traumes amb els pares, tensions entre germans, secrets que emergeixen de sobte. Passa a les millors famílies.
A l’hora de donar valor al model de societat tradicional catalana, que orbitava entorn de la institució de l’hereu, Carles Bosch de la Trinxeria va escriure L’hereu Noradell, que Barcino ha reeditat fa poc. És la figura que protagonitza una peça clàssica del cançoner popular català, L’hereu Riera. L’hereu baixa al poble a dansar, però li diuen que la seva promesa està molt malalta, morint-se, i aleshores entra a l’església a resar, ella se salva i es podran casar. És un exemple popular de la centralitat de l’hereu, una figura d’una altra època que va exercir una funció econòmica fonamental, com va reconèixer Vicens Vives a Notícia de Catalunya: “Algú havia de restar a la terra complint el deure de mantenir-la lliure per a la família”, diu en aquell assaig essencial i essencialista. La creu d’aquest model de societat, bàsicament rural, era l’hereu escampa: “Un subproducte degenerat d’una institució eminent social”. És el que marxa del mas malbaratant la fortuna, el que es polia el patrimoni amb una vida d’oci i festa, un personatge que apareix a diversos articles de Josep Pla.
Potser la millor novel·la catalana sobre un testament sigui Pilar Prim (1906), de Narcís Oller. La protagonista, una jove vídua que havia estat casada amb un empresari vell, està atrapada pel testament del seu marit: “Emparat per la llei dels homes, havia aconseguit estendre encara sa tirania de vell gelós a més enllà del sepulcre amb aquell usdefruit condicionat”. O es quedava vídua per sempre o, si es tornava a casar, hauria de renunciar al seu estatus confortable perquè no podria gaudir de l’herència del marit. “Quin sarcasme! Quina injustícia!”. El testament la privava de llibertat de viure. I, per acabar-ho d’adobar, la darrera voluntat del seu marit l’excloïa de la gestió de la fàbrica i dels diners, creant una situació de submissió tàcita que li impedia prendre el control de la seva pròpia vida.
“Gosa poder ser vell, que si tens fills / un testament els fermarà ben curt”, diuen el segon i el tercer vers de ‘Cançó de gosar poder’ de Gabriel Ferrater. Aquesta consciència que l’herència pot ser una eina dels pares per controlar els fills d’alguna manera apareix a la sàtira sobre la decadència de la burgesia catalana que és Casa en flames. La mare —altra vegada Emma Vilarasau, encarnació paradigmàtica de la catalanor madura— reuneix la família per tancar la casa a la Costa Brava que es vol vendre —la casa heretada de la tia Nunes— per pagar una residència a la seva mare —que ella sap que és morta—, i així aconsegueix reunir els dos fills, que no volen perdre les rendes del patrimoni que aconseguiran amb la venda.
Una herència també és l’activadora de l’exploració en la nostra dimensió fosca que Ponç Puigdevall proposa a Una novel·la comercial(Edicions de 1984). Els protagonistes són un matrimoni separat —ell ve de bona família, ella era la minyona— i els seus dos fills. Es retrobaran a la casa de Sant Feliu de Guíxols i no faltarà la visita al notari. La mare, la Teresa Garriga, humilia el seu marit decadent i, a la vegada, la corrou per dins l’ansietat pels diners i les propietats que vol que siguin seves. “Sentia un buit en el pit i, en el fons del buit, hi havia un gran pes que li oprimia l’estómac fins a marejar-la”. L’ambició material, com als altres, els podreix l’ànima.
Al final del capítol 75 de la segona temporada de Nissaga de poder, es llegeix el testament del Mateu Montsolís (un mort molt viu, per cert). El notari s’asseu en una butaca a la sala d’estar de la masia familiar on viu la matriarca. “Ja hi som tots?”, pregunta Josep Torrents i Navarro. Treu el document d’un sobre i llegeix el testament dictat el 19 de desembre de 1996. Del 51% que posseïa de Caves Montsolís, un 2% seran per a la seva filla Laia, un altre 2% per a la seva filla Mariona —a la reunió familiar no hi és— i un 40% per al Gabriel. “Encara queda un 7%, deu ser per a tu”, diu la dona de qui s’havia separat adreçant-se al llimac Amadeu Cabanillas. Però no. “Finalment, i complint un deute moral, faig donació del 7% de les accions restants a Eduard Estivill i Guasch”. Si fins ara s’havia sentit una melodia de piano per donar misteri i solemnitat a l’escena, ara s’hi superposen unes notes molt agudes. El notari continua la lectura amb aquestes paraules, “a qui reconec fill meu”. És el cor de la trama. Tots queden desconcertats. L’exdona del mort no se’n sap estar. “L’Eduard? És un bastard”. La successió ha quedat fixada.
Les ulleres de ‘Succession’
Dos anys abans de la tràgica mort d’un dels empresaris catalans més destacats de l’última meitat de segle, el cas d’aquesta família ja havia estat comparat amb la sèrie creada per Jesse Armstrong el 2018. A mitjan 2022 la periodista Elena Busquets —aleshores directora de Via Empresa, ara de The New Barcelona Post— va publicar un article bo i valent sobre l’empresa catalana que arrencava descrivint el nucli dramàtic de la sèrie: el patriarca Logan Roy, propietari de mitjans de comunicació, parcs d’atraccions i d’altres empreses, ha de decidir quin dels seus fills lideraria el hòlding familiar i totes les relacions d’enveja i competència entre germans es descabdellen en funció de qui rebrà el poder.
A partir d’aquí, Busquets es referia els problemes de successió que s’havien produït en quatre grans empreses catalanes: els supermercats Bonpreu amb la disputa entre els germans Font; el cas de la fàbrica de calçat Munich i els germans que van ser acomiadats i després van recomprar les accions per ser-ne propietaris; la destitució de José Manuel Lara García com a conseller delegat de Planeta executada per José Creuheras; i finalment el cas de Mango: la decisió d’Isak Andic de tornar a pilotar l’empresa quan va constatar que el seu fill Jonathan —talment com Fèlix Montsolís, té una retirada a David Selvas i tot— no se’n sortia exercint el càrrec que havia heretat del seu pare.
Abans de la tragèdia, doncs, els Andic, amb les tensions a l’empresa entre pare i fill, ja interpretaven Succession als ulls dels espectadors més atents a l’economia del país. Després de la mort del fundador, la comparació amb la ficció es va fer més inevitable.
És una dinàmica que la periodista de successos Rebeca Carranco, que segueix el cas Andic a EL PAÍS amb Jesús García Bueno, va explorar en un reportatge a Quadernsobre la moda i la indústria del true crime. Quan encara durava la fascinació col·lectiva per l’anomenat crim de la Guàrdia Urbana, Carranco va parlar amb el seu col·lega Toni Muñoz. Muñoz havia publicat la crònica periodística Sólo tú me tendrás (Península), protagonitzada per Rosa Peral, i explicava que la pràctica del gènere traspassava l’estricta informació i t’encaminava a investigar per explicar la vida privada dels implicats. Però no va ser només el llibre. Sobre Peral es pot veure la sèrie El cuerpo en llamas, promocionada com una ficció basada en fets reals amb una forta càrrega sexual, i també un documental a Netflix. Allà Muñoz plantejava el canvi que s’estava produint, “un fenomen que em fa por i que és frívol: ara, quan hi ha un assassinat, la gent hi veu un episodi de Crims o un llibre de true crime. I això és la frivolització màxima d’un assassinat”. No podem evitar-ho. La morbositat ens posa.
Ara mateix és un tòpic tan fortament instal·lat que fins i tot ha travessat fronteres. Al març Rachel Donadio va traçar un magnífic perfil d’Isak Andic per a New York Magazine, i al subtítol es llegia que encara no s’havia resolt “the case of the Spanish Succession”. I el prestigiós pòdcast italià de Cecilia Sala va incloure al maig un capítol titulat “Succession in Catalogna”. Una ficció televisiva d’èxit internacional, doncs, està servint com a marc per interpretar per què ens fascina tant un drama real que dispara les audiències dels mitjans que segueixen el cas. “¿Qué nos pasa?”, preguntava Ana Fuentes a Carranco i García Bueno al pòdcast Hoy en EL PAÍS, “¿es culpa del público o somos nosotros los que estamos buscando, pidiendo, detalles morbosos, que llegan hasta la cocina de la relación de dos personas?”. Feia pocs dies que alguns mitjans havien difós la conversa telefònica de Jonathan Andic amb el Servei d’Urgències Mèdiques pocs minuts després de l’accident que va acabar amb la vida del seu pare. L’havia filtrat la defensa, i per tant responia a una meditada estratègia per impactar en una opinió pública que està seguint el cas com si fos un culebrón, talment com si portés posades les ulleres d’un serial televisiu: la Nissaga de poder de l’era del true crime.
