Quan la Jara, la protagonista de la segona novel·la de Berta Creus (Sant Martí de Tous, 1986), Mons on trobar-te, es reuneix els caps de setmana amb les amigues, qui sempre destaca explicant les millors històries és la Min, que sembla dotada per l’instint mil·limètric de narrar procurant en tota ocasió la tria justa del to de veu, els gestos i les paraules més escaients, a la recerca de l’efecte immediat d’unes riallades d’aplaudiment i elogi, amb un repertori de trames que deuen transitar amunt i avall per la senda de l’ordinària bogeria quotidiana, més a prop de “les coses que veia o que estaven provades per la ciència” que no pas de creure “que els moviments dels astres ens afecten els ànims o que els esperits es poden comunicar amb els humans”.
En la seva segona novel·la, l’autora escriu una història d’embruixament que fa de bon llegir, però a vegades ensopega amb giragonses pròximes al sentimentalisme
Quan la Jara, la protagonista de la segona novel·la de Berta Creus (Sant Martí de Tous, 1986), Mons on trobar-te, es reuneix els caps de setmana amb les amigues, qui sempre destaca explicant les millors històries és la Min, que sembla dotada per l’instint mil·limètric de narrar procurant en tota ocasió la tria justa del to de veu, els gestos i les paraules més escaients, a la recerca de l’efecte immediat d’unes riallades d’aplaudiment i elogi, amb un repertori de trames que deuen transitar amunt i avall per la senda de l’ordinària bogeria quotidiana, més a prop de “les coses que veia o que estaven provades per la ciència” que no pas de creure “que els moviments dels astres ens afecten els ànims o que els esperits es poden comunicar amb els humans”.
La Jara, en canvi, que de petita volia ser escriptora, “tenia un cap estrany, embolicat, que saltava d’una banda a l’altra i, de vegades, si estava molt exaltada, molt contenta, molt enfadada, molt el que fos, calia una bona concentració per no perdre’t o corries el risc de trobar-te perdudament atrapada al mig de la història. No sabia mirar als ulls de la gent quan xerrava, els remenava en direccions absurdes tot i que era ben clar que en realitat mirava endins”. Entre aquestes dues actituds narratives, a Mons on trobar-te —tal com feia també a Fins a l’última pedra (2024)— Berta Creus es decanta per la manera de la Jara, al cap i a la fi l’opció més idònia per contar-nos l’embruixament de la protagonista, habitada pel fantasma d’en Sebastià, la seva parella morta en un accident de cotxe, mentre es formula una pregunta molt senzilla impossible de respondre: on ets?
Un fantasma, segons Mariana Enríquez, seria “un filamento del pasado que está obligado a repetirse aunque no es idéntico a sí mismo: ya no es lo que fue. Lo que llega al presente suele ser la representación de su trauma: el fantasma se presenta y representa aquello que lo hirió, que lo lastimó. Algunos no son terroríficos porque no aparecen para representar su dolor: solo vuelven al lugar que los conoció o visitan a la familia que los quiso y la observan calladamente. Todos dan miedo aunque ninguno puede hacernos daño”.
Aïllada al poble diminut de les muntanyes pirinenques on ella i en Sebastià van anar a raure, en bona part perquè era el lloc on vivia un amic comú —que a l’inici de la novel·la es converteix en la nova parella de la protagonista—, la Jara sembla una reencarnació del Heathcliff de Cims borrascosos (una de les citacions que encapçalen la novel·la és d’Emily Brontë), com si perseguint-lo i invocant-lo en tot moment tingués també la prerrogativa de fer-lo present: inquieta i nerviosa, el busca pels paisatges que recorrien o al riu on es banyaven, acariciant els guants de llana que li havia regalat, o en les tres ratlles horitzontals —“una de ben recta que separa el cel gris clar del mar gris fosc, i una de desdibuixada que separa el mar gris fosc del prat mig gris”— de la fotografia que hi ha penjada al menjador. En aquesta imatge hi ha gravada la paraula “imant”, que flota espectralment al llarg de Mons on trobar-te: “Thule, l’illa al nord del món”, el lloc fora de l’espai i del temps que, segons el poema de Poe que també apareix com a citació de la novel·la, és l’illa on en Sebastià va refugiar-se una temporada per capejar la crisi existencial que el martellejava abans de conèixer la Jara. La localització d’aquesta illa no sembla correspondre’s amb el continent antàrtic on s’ubica geogràficament la deshabitada illa de Thule, però és el lloc on acaba desembocant la novel·la —i els astres i els esperits— com una manera eficaç per conjurar el dol.
Salvador Espriu diria que Berta Creus ha escrit un conte de Poe sense por. I nosaltres opinaríem que, a Mons on trobar-te, l’autora ha seguit massa al peu de la lletra la manera que té la Jara d’explicar les seves aventures a les amigues. En moltes ocasions, sobretot abans del desembarcament tibat en excés a l’illa de Thule, aconsegueix que aplaudim i elogiem la seva habilitat per narrar amb frescor la teranyina que embolica la seva ànima en pena, però també ens sap greu que el bon llegir de la novel·la ensopegui tot sovint amb unes giragonses argumentals pròximes a una imaginació sentimentalment —o romànticament— juvenil.
Berta Creus
Males Herbes
284 pàgines. 20,95 euros
EL PAÍS
