“Partisà i escriptor”, així va voler Beppe Fenoglio ser recordat i aquestes dues paraules van ser les que va triar per al seu epitafi. La seva experiència com a partisà va marcar la seva literatura, des d’I ventitré giorni della città di Alba, la seva primera obra. Es tracta d’un llibre de dotze relats en els quals Fenoglio transfereix a la ficció la seva experiència partisana. El llibre, publicat el 1952, va despertar les reticències de la crítica d’esquerra per la seva manera tan poc heroica de descriure la guerra partisana. De fet, el diari L’Unitá, fundat per Gramsci i vinculat al Partit Comunista, va definir aquells relats com una “mala acció”.
‘Un assumpte personal’, de Beppe Fenoglio, és una de les grans novel·les italianes del segle XX
“Partisà i escriptor”, així va voler Beppe Fenoglio ser recordat i aquestes dues paraules van ser les que va triar per al seu epitafi. La seva experiència com a partisà va marcar la seva literatura, des d’I ventitré giorni della città di Alba, la seva primera obra. Es tracta d’un llibre de dotze relats en els quals Fenoglio transfereix a la ficció la seva experiència partisana. El llibre, publicat el 1952, va despertar les reticències de la crítica d’esquerra per la seva manera tan poc heroica de descriure la guerra partisana. De fet, el diari L’Unitá, fundat per Gramsci i vinculat al Partit Comunista, va definir aquells relats com una “mala acció”.
En la seva prosa no hi havia retòrica, i els seus partisans eren joves molt allunyats d’aquelles figures heroiques en què els van voler convertir determinats relats. La manca de retòrica i l’aproximació als partisans com a homes travessats de contradiccions, atrapats entre els ideals polítics i els desitjos íntims, recorre la seva narrativa, on destaquen dos títols, El partisà Johnny i Un assumpte personal. Tots dos es van publicar pòstumament: el primer, cinc anys després de mort l’autor, i Un assumpte personal, que ara arriba a les llibreries catalanes, el mes d’abril del 1963, només dos mesos després de la prematura mort de Fenoglio.
No es pot entendre Un assumpte personal sense prendre en consideració aquells primers relats, en els quals ja s’observava la voluntat de l’escriptor de narrar un territori en concret, les Langhe, al Piemont, a partir del qual reconstruir, amb totes les contradiccions, l’experiència de la guerra, una experiència que, ens recorda Fenoglio, no es pot extrapolar ni del context —en el cas de les Langhe, un context rural— ni de les circumstàncies personals i fins i tot íntimes de qui va veure la seva vida trasbalsada pel sanguinari conflicte. No és casual que Einaudi reedités, en un mateix volum, els relats i Un assumpte personal, que és la culminació d’aquesta indagació en l’experiència de la guerra que busca contestar aquella lectura mitificadora, única i grandiloqüent de la Resistència, lectura que un altre autor, Italo Calvino, també havia qüestionat alguns anys enrere a La sendera dels nius d’aranya.
Calvino va ser un dels primers a reconèixer el valor de Fenoglio, convertint-se en el seu editor a Einaudi. “Està construïda com la geomètrica tensió d’una novel·la de follia amorosa i cavalleresques persecucions a l’estil de l’Orlando furiós i, al mateix temps, hi ha la Resistenza així com era, dins i fora, vertadera”, va afirmar Calvino sobre Un assumpte personal, destacant la capacitat de l’autor per captar la commoció i la fúria de l’experiència partisana, travessada per tota una sèrie de valors morals a vegades en disputa. Això es veu de manera molt evident en la figura del protagonista, Milton, un jove partisà que té com a principal obsessió esbrinar si Fulvia, la dona de la qual està enamorat, ha tingut una relació amb Giorgio, un amic seu de la infància i company de la Resistenza. Per a Milton, un alter ego de Fenoglio, el final de la guerra i l’alliberació d’Itàlia implica poder tornar a casa i anar a Torí, on hi ha Fulvia, i recuperar-la a través de les cançons i els poemes en anglès que ell li recitava i traduïa. La comparació amb l’Orlando no és frívola, perquè el recorregut pels boscos piemontesos de Milton s’assembla a aquell viatge del protagonista d’Ariosto, un viatge on l’aventura està determinada per la follia amorosa. Milton exerceix de partisà, però les seves accions estan motivades pel desig de trobar-se amb Giorgio i saber què ha passat realment entre ell i Fulvia; hi ha curiositat, hi ha desig de saber, hi ha ràbia i gelosia… Una barreja de sentiments s’infiltren entre aquells ideals que el van convertir en partisà i el van portar a combatre el feixisme.
Tot es barreja en Milton: la dimensió política i la dimensió sentimental; les raons públiques i les raons íntimes, amoroses; el desig revolucionari i el desig romàntic. En aquesta amalgama apareixen les contradiccions i els ideals trontollen, perquè, ens recorda Fenoglio, Milton, com la resta de partisans, no eren herois, sinó homes febles moguts, evidentment, per un compromís polític, però també trasbalsats per les circumstàncies. L’heroïcitat —i això ens ho diu també Calvino— no s’imposava a les febleses humanes, i la lluita contra el feixisme estava travessada pel desig de recuperar el territori i la vida que havia quedat interrompuda amb la guerra. Sobreviure per a Milton no és només guanyar la guerra, sinó també recuperar Fulvia. Un assumpte personal és una de les grans novel·les italianes del segle XX i el millor exemple d’una literatura que renega de qualsevol discurs propagandístic i pamfletari, d’una literatura que problematitza l’experiència de l’individu, amb les contradiccions, les febleses, les llums i les foscors.
Beppe Fenoglio
Traducció de Xavier Llovera. Pròleg d’Alba Sidera. LaBreu
186 pàgines. 18 euros
