Ferran Torrent celebra el seu 75è aniversari amb la publicació d’una substantiva biografia escrita per Salvador Ortells Miralles, Entre els llibres i la vida (Columna), així com amb un homenatge de la Institució de les Lletres Catalanes a Barcelona, en el qual s’ha projectat la pel·lícula Gràcies per la propina. L’autor valencià no es considera escriptor, sinó un novel·lista que prefereix la velocitat del diàleg al ralentí de la narració descriptiva. És un dels novel·listes contemporanis més singulars i més llegits de la nostra cultura, i arriba a la plenitud amb l’excel·lència de títols com El jo que no mor, Memòries de mi mateix o Societat limitada. En aquesta entrevista repassa alguns aspectes (literaris i no) de la seua vida.
L’escriptor celebra el seu 75è aniversari amb la publicació d’una biografia literària escrita per Salvador Ortells Miralles i un homenatge institucional
Ferran Torrent celebra el seu 75è aniversari amb la publicació d’una substantiva biografia escrita per Salvador Ortells Miralles, Entre els llibres i la vida (Columna), així com amb un homenatge de la Institució de les Lletres Catalanes a Barcelona, en el qual s’ha projectat la pel·lícula Gràcies per la propina. L’autor valencià no es considera escriptor, sinó un novel·lista que prefereix la velocitat del diàleg al ralentí de la narració descriptiva. És un dels novel·listes contemporanis més singulars i més llegits de la nostra cultura, i arriba a la plenitud amb l’excel·lència de títols com El jo que no mor, Memòries de mi mateix o Societat limitada. En aquesta entrevista repassa alguns aspectes (literaris i no) de la seua vida.
Pregunta. Setanta-cinc anys. Una biografia, actes de tribut a la seua figura… Com viu ser carn d’homenatge?
Resposta. Ambivalent. Mai pense en l’edat que tinc i ara m’ho recorden tots els dies. I per l’altra banda, agraïment perquè això t’omple un poc l’ego.
P. Com veu el trajecte que ha recorregut?
R. Amb una certa inconsciència. No sé ni quants llibres he fet… Voro [el seu biògraf, Salvador Ortells Miralles] diu que 22, però jo no em pare en això. Com encara estic en actiu, la preocupació màxima és què escriuré la pròxima vegada. No em dona temps a recrear-me en el que he fet, què ha passat i per què estic ací. Quan estiga a la residència, ja pensaré en tot això.
P. Però tenia molt clar cap a on volia anar i on volia arribar.
R. El camí el tenia clar. Si hi arribava o no, no tant. L’objectiu era prioritzar la novel·la i no distraure’m massa fent altres coses. He hagut de fer articles, reportatges, televisió, cinema, teatre… Perquè t’havies de guanyar la vida, però el meu objectiu sempre és la novel·la.
P. En el trajecte hi ha hagut de tot. El període 2020-2024 és un quadrienni negre.
R. És l’hòstia. Primer la pandèmia, després el càncer de pròstata i de seguida la barrancada, que es va emportar la planta baixa de ma casa. Però curiosament, ha sigut també el temps més productiu. No em preguntes per què.
P. (…)
R. L’epidèmia em va vindre bé per a escriure Memòries de mi mateix. La barrancada em pillà en les últimes planes, repassant… Ha sigut productiu, però també vaig tindre sort de sobreviure. Com també al càncer de pròstata, que em van descobrir per una pura casualitat. Si no, hauria acabat malament.
Vaig pensar que si el PP em premiava a mi, que soc un autor en català, estaria reconeixent la unitat de la llengua
P. Hi ha un Ferran Torrent abans i després de la dana i del càncer?
R. Diria que no. La riuada em va donar més faena que el càncer. Per la burocràcia, refer la casa, els mobles… Vaig estar unes tres setmanes en casa d’un amic, Ferran Montesa, i la seua veïna era psicòloga. Li vaig consultar i em va dir que en el període de reconstrucció potser no tindria problema, però després sí. Però després vaig haver de presentar la novel·la i havia de tornar a escriure… I ja no tenia temps per a problemes. Sí que vaig tindre un flaix un dia eixint de casa i, durant un segon, vaig veure la barrancada. Un segon. Després vaig saber que a alguns veïns també els havia passat.
P. Va témer per la seua vida?
R. En mitja hora va començar a pujar l’aigua dins de casa i ho vaig tindre clar de seguida. Vaig agafar el telèfon, aliments, diners… Tot el que vaig poder. I cap a dalt de casa. He perdut molts llibres, documents… En un primer moment vaig donar per perdut el diploma del Premi de les Lletres Valencianes, però després, quan ja hi havia renunciat i havia dit que era paper mullat, el vaig trobar. No tinc el premi, però tinc el diploma firmat per [Carlos] Mazón!
P. Vostè és premi i expremi de les Lletres Valencianes.
R. No tots tenen aquest palmarès. No tots poden presumir d’això.
P. Què va ser més dur, acceptar o renunciar?
R. Acceptar. Sabia que seria problemàtic, però al mateix temps tenia el compromís amb Miquel Nadal [en aquell moment, director general de Cultura], que és qui em va sondejar i m’ho va comunicar. Vaig pensar que si el PP em premiava a mi, que soc un autor en català, estaria reconeixent la unitat de la llengua. I que això seria una manera d’acabar amb el patiment de la cultura cada vegada que la dreta arribava al poder. No sols obria la porta per a mi, sinó que estaria obrint-la per a d’altres també. Sabia que hi hauria polèmica, però no m’afectà.
P. I renunciar al guardó?
R. Era fàcil. No l’hauria tornat si no haguessen començat de nou amb la manipulació del català i el valencià. Quan el vaig acceptar no hi havia eixe problema, però ara no podia quedar-me com si res.
P. Aquell xiquet que contava fantasies als de la seua edat va pensar en algun moment que podia acabar fent una professió d’això?
R. En cap moment. De fet, vaig començar a escriure molt tard. Als 32 anys. Soc tardà, com les taronges de març. És impossible pensar això. I en català, encara menys.
P. Però era conscient de la seua facilitat per a contar històries i que el públic li ho feia notar.
R. Era molt contador d’històries. Tenia una tècnica. Quan llegia una novel·la, de Verne, de Chesterton…, i faltaven fulls per acabar-la, tractava d’imaginar com conclouria. Escrivia el final, amb una mirada poc professional. No sempre encertava, però m’agradava molt fer-ho.
P. Abans de la literatura havia tingut més oficis que beneficis. O són també literatura?
R. No, no. Vaig ser representant de mobles, amb companys alcohòlics, puters… Després, vaig treballar pesant carn des de les quatre i mitja de la matinada. També venent cromos. De comercial per a una empresa de Carcaixent, acompanyat per un veterà, Carraca. Quan acabàvem, anàvem al port a comprar tabac i whisky, que veníem, sobretot, a locals de prostitució. No era il·legal, eh!
P. A Carraca el va traure a Gràcies per la propina, no?
R. Sí, donava molt de si, el gran Carraca. Un dia vam passar per una tenda d’electrodomèstics i va fer una foto d’un frigorífic Kelvinator. Després va fer tires de rifa i, segons com eren les compres dels productes que representàvem, les repartia als clients. La Kelvinator no existia. Quan ens preguntaven a València per la rifa, dèiem que havia tocat a Castelló. I viceversa. Això és la vida, i per a mi la vida és molt literària.
P. Que va ser boxejador tampoc és literatura?
R. Mira [mostra les mans, en una hi té una protuberància pel trencament d’un os]. Toca ací i toca ací. En una cambra de ma casa muntàrem un ring, i boxejant contra un que li deien El Salimeri, vaig pegar amb el puny contra un pilar i m’ho vaig trencar. Com que em vaig llevar el guix molt prompte s’ha quedat així i ara necessite posar-me una maneta per a escriure perquè em fa mal.
P. Però va arribar a fer combats?
R. Sí, hi havia públic, però no era una cosa de professionals. Era en un magatzem, amb apostes. Un dia, un tal Martínez em va pegar una pallissa que em vaig haver de retirar.
M’han donat uns quants premis de novel·la negra, però és que jo no em crec la puta novel·la negra
R. Ací es va acabar el Tigre de Sedaví?
P. Això del Tigre m’ho vaig inventar jo no sé per què. Em deien Palometa. M’ho va traure el meu mànager, Juanito el Moro. Jo pesava 55 quilos (ara 58), però el meu contrincant molt més. I vaig dir prou. Vaig tirar la tovalla, i el Moro: però on vas, si estàs guanyant!! El cabró…
P. Aquests màsters en la realitat han resultat substancials…
R. Per a escriure personatges. Tinc facilitat per a construir-los perquè tinc la plantilla feta. I són reals. És més: són massa reals, i has de posar una mica de literatura per a dissimular.
P. A part del gremi li ha costat digerir el seu èxit literari.
R. És que la literatura que es feia aleshores era d’avantguarda. Jo en diria la literatura de sinònims, perquè posaven la paraula més difícil per a semblar més literària. I jo arribe allà amb el meu bagatge lector i vital, de llibres de Bruguera, de la Cua de Palla, de Capote, Hemingway, Dos Passos… Aquests dos bagatges són els que m’han donat la meua identitat d’autor. I no era la moda que imperava.
P. D’on li ve l’afició per la lectura?
R. Dels jesuïtes. Hi havia un padre que ens reunia en una classe i ens llegia Chesterton, Verne… Això era perquè els padres i els hermanos pogueren dinar. Jo li feia comprar a ma mare els llibres per veure com acabaven aquelles històries interrompudes. Per a ser escriptor és indispensable que sigues lector.
P. Considera que la seua ha estat una carrera contra tot pronòstic?
R. No, com jo, en altres literatures, n’hi havia molts, però al País Valencià… Ací no es feia novel·la negra (a Catalunya sí). Jo n’havia llegida molta i vaig fer una paròdia de novel·la negra, No emprenyeu el comissari, i la gent s’ho va prendre seriosament. I en vaig haver de fer un parell més. A mi, la novel·la negra no m’agrada. M’agrada el cinema noir. M’han donat uns quants premis de novel·la negra, però és que jo no em crec la puta novel·la negra.
P. Però l’etiqueta sempre reapareix, a pesar que la seua trajectòria ha evolucionat per altres camins.
R. Sí, quan vaig fer Gràcies per la propina, que era un punt d’inflexió, encara deien que era una novel·la negra. O L’illa de l’holandès, perquè hi havia un policia.
P. Amb alguns editors també ha tingut de tot, no?
R. Tindre opinió i actuació pròpia et porta problemes. Li ho dic al meu fill: si tens opinió, tens problemes; si no en tens, ets un idiota. Vaig deixar Eliseu Climent [3i4] perquè tenia una oferta millor de Jaume Vallcorba [Quaderns Crema], molt centrada en el prestigi de l’editorial, i després la vaig deixar perquè Miquel Alzueta [Columna] prestava més atenció a la promoció i la venda. Alzueta em va facilitar presentar-me al premi Sant Jordi, i ací m’he quedat des del 1994. Sempre intente millorar.
P. El Premi Sant Jordi, el 1994 amb Gràcies per la propina, va ser profetitzat per Quim Monzó.
R. M’hi vaig presentar i després ho vaig comunicar a Vallcorba, que va agafar una acalorada… Monzó va profetitzar i va encertar. Després vaig voler tornar a Quaderns Crema, però la ruptura amb Vallcorba havia sigut molt traumàtica. I Alzueta no era només un director literari, sinó també un empresari, que era el que necessitava.
P. Una altra polèmica va ser el premi Planeta del 2004, en què va quedar finalista amb una incursió en castellà, La vida en el abismo. Sonava a traïció.
R. Va eixir en castellà i català el mateix dia, encara que molta gent no ho sap. A l’endemà un periodista gallec em va preguntar què els explicaria ara als meus lectors en català. Li vaig soltar que feia anys estava fent la migdiada i vaig sentir que la meua veïna li deia al marit que li faria una mamada quan Torrent guanyara el Planeta. I que per això m’hi havia presentat. Vaig adaptar l’anècdota de l’astronauta Neil Armstrong al meu interès. Em va eixir així.
P. On hi ha més autobiografia, a Gràcies per la propina o a La vida en l’abisme?
R. A La vida en l’abisme. És una partida de copo amb 9.000 pessetes al plat. Hi ha una clàusula: has de dur damunt la quantitat que t’hi jugues. Jo tenia unes cartes brutals, copo, i em trauen cartes superiors. I no portava diners. Vaig firmar un paper: “Debo 9.000”. Vaig estar tres mesos netejant séquies, a 212 pessetes al dia, per a pagar el deute. He vist partides a València que, sense jugar, em tremolaven les mans.
P. La seua vida ha estat també una partida?
R. En el món joc es diu que allò que un és en el joc, ho és en la vida. Si ets agosarat, ets agosarat. Si ets un covard, ets un covard. La metàfora és perfecta.
P. Ha deixat la novel·la d’individualitats, com Toni Butxana o Hèctor Barrera, per la novel·la coral, la de la biodiversitat del Mític Regino, el Messié, el Llargo, el pare Rafel, l’excomissari Tordera, els germans Torres, Marc Sendra… Ja no li interessen les novel·les si no són amb molts protagonistes?
R. Els personatges donen molta vida i molta història. Ho vaig aprendre en la pel·lícula Smoke, de Wayne Wang, guió de Paul Auster i amb William Hurt com a protagonista. Hi ha un fil conductor amb històries que s’obren i es tanquen. A partir d’ací és quan comence a fer novel·les corals. Són més avantatjoses. Tens més camp. No tens la necessitat d’estirar l’argument de forma innecessària. Pots fer històries que tinguen relació o no amb l’argument.
P. Concurrència, com al neorealisme italià.
R. El neorealisme italià m’ha influït molt. Com l’espanyol, de Berlanga i això. No sé de quina manera, però sí. Igual que els novel·listes nord-americans, perquè són contadors d’històries. En català, en canvi, hi havia més exhibició de llengua que novel·la. La forma és important, però la forma no pot ser superior al contingut.
P. De quines novel·les se sent més satisfet i menys?
R. Tothom em diu que Gràcies per la propina, però em trobe molt més a gust amb les dues últimes [Memòries de mi mateix i El jo que no mor] i la que estic fent ara. Societat limitada, d’alguna manera, feu oblidar Gràcies per la propina. I Bulevard dels francesos, encara que amb menys èxit de venda, és una novel·la que em va exigir molt. Però ara, igual que en el cinema, un bon protagonista arrossega molt. No cal que tingues tant d’argument. Un bon protagonista et salva moltes situacions. I el Mític Regino, el falsificador, és un bon protagonista. És un plus més que té la novel·la.
P. De la gran família de personatges que ha engendrat…
R. La Residència. És un equip de futbol i en cada partit trac els que necessite. A la novel·la que estic fent, que potser durà per títol Mesures cautelars, encara tinc el Mític Regino. Els contextos, com el crepuscle de la dictadura, la transició…, també em donen moltes idees.
En català, hi havia més exhibició de llengua que novel·la.
P. Un dels seus personatges més constants és la ciutat de València. En què s’està convertint?
R. La València de què parle és la que tinc al cap, la que m’agradava, la del descobriment d’un mateix. Nosaltres vivíem en un poble, però teníem una ànima dual, perquè Sedaví està al costat de València. Aquella València era collonuda. Era una vitrina brutal: el barri xino, [el cabaret] Mocambo, discoteques, el catch de la plaça de bous, la Banda de l’Empastre, el torero El Platanito, [la vedet] Rosita Amores en el teatre Alkázar… Ara València és una franquícia, despersonalitzada… Aquella València moderna de l’arquitecte Javier Goerlich que tant m’agrada està enterrada en la ignorància. I gràcies a ell, que sent republicà va acceptar treballar d’arquitecte municipal per a l’ajuntament franquista, València és una altra cosa.
P. El seu biògraf, Salvador Ortells, detecta un punt de coqueteria en la seua manera de vestir, una espècie de recurs per a “mantenir-se actual”, amb un aspecte més jove que el de l’edat.
R. Té raó. Però no és per mantenir-me actual, sinó perquè soc presumit. No sé la moda quina és: vaig a la meua moda. Si arribe als 90 anys, no vestiré com un tio de 90 anys. No m’apartaran. No aniré als llocs que van els qui tenen 80 o 90 anys ni amb la seua indumentària. Hi ha algunes coses, evidentment, que a la meua edat em dic: això no ho faces. Tinc molt de sentit del ridícul.
P. En aquesta coqueteria entraria la cèlebre camisa de la boutique Don Carlos?
R. Vaig veure a l’aparador una camisa roja de seda, bfff, que valia un potosí. I per a poder comprar-la vaig anar a netejar séquies, que estaven plenes de rates de marjal. El dia que la vaig comprar vaig anar al ball al frontó d’Alfafar, però no podia ballar per por que me la cremaren. Era una època en què tots fumàvem. Però vam lligar amb unes franceses i vam passar tres dies a Cullera, mentre la policia em buscava perquè en ma casa no sabien res de mi des del divendres. Quan vaig arribar, la casa estava plena de gent i mon pare cridant “gamberro, t’han drogat?”. I em va pegar un parell d’hòsties. La vida. I tot el cap de setmana amb la camisa de seda roja.
EL PAÍS
