“El meu llenguatge és la puta universal que he de convertir en verge”: Aquesta frase de W. H. Auden, que prové d’una reflexió de Karl Kraus, enuncia el destí de la llengua poètica i l’obligació del poeta. Amb les paraules de tothom, en la mateixa societat en què viuen els seus conterranis, el poeta ha de crear una realitat nova amb les seves pròpies lleis. Per això la poesia està condemnada a ser un gènere minoritari, poc o mal entès, i menystingut per les altes instàncies. Quan Guim Valls (Barcelona, 1992) escriu: “Cada vegada cal més una sorpresa real, forta, i no aquest simulacre endormiscat d’espant”, s’hi pot entendre un rebuig de la poesia adotzenada, superficial, incapaç de transcendir l’anècdota i arrapada al català que ara es parla.
En aquest seu quart llibre, l’escriptor certifica que està immers en un dels projectes més agosarats i originals del moment
“El meu llenguatge és la puta universal que he de convertir en verge”: Aquesta frase de W. H. Auden, que prové d’una reflexió de Karl Kraus, enuncia el destí de la llengua poètica i l’obligació del poeta. Amb les paraules de tothom, en la mateixa societat en què viuen els seus conterranis, el poeta ha de crear una realitat nova amb les seves pròpies lleis. Per això la poesia està condemnada a ser un gènere minoritari, poc o mal entès, i menystingut per les altes instàncies. Quan Guim Valls (Barcelona, 1992) escriu: “Cada vegada cal més una sorpresa real, forta, i no aquest simulacre endormiscat d’espant”, s’hi pot entendre un rebuig de la poesia adotzenada, superficial, incapaç de transcendir l’anècdota i arrapada al català que ara es parla.
