En el centenari de Blai Bonet (Santanyí, 1926-1997), aquella potència de viure i d’escriure que fou un fruit improbable de la Mallorca del segle XX (tanta energia, tants desbordaments, d’on sortiren enmig de la destrossa col·lectiva, sota el pes de la malaltia?) i, tanmateix, potser qui en va encarnar i enlletrar les pulsions profundes amb major autenticitat (aquí la parauleta no és un clixé, com veurem després), dos segells catalans han continuat fent la seva feina perquè l’obra no deixi de circular com li correspon.
Fa temps que l’autor d’El mar és qualsevol cosa menys un escriptor desaparegut: ja són dues o tres les generacions que l’han triat com una de les veus encara vives d’un món exhaurit
En el centenari de Blai Bonet (Santanyí, 1926-1997), aquella potència de viure i d’escriure que fou un fruit improbable de la Mallorca del segle XX (tanta energia, tants desbordaments, d’on sortiren enmig de la destrossa col·lectiva, sota el pes de la malaltia?) i, tanmateix, potser qui en va encarnar i enlletrar les pulsions profundes amb major autenticitat (aquí la parauleta no és un clixé, com veurem després), dos segells catalans han continuat fent la seva feina perquè l’obra no deixi de circular com li correspon.
Així, tot just encetar l’any, la novel·la Haceldama tornava a les llibreries gràcies a Club Editor. Nicolau Dols en restitueix el text original, domesticat a finals dels cinquanta per un corrector més fabrià que Fabra, que ara torna a vessar d’un lèxic d’arrel illenca capaç de conquerir el Maresme, la centralitat de la llengua catalana i l’experiència universal de la violència sense por al realisme sociolingüístic. Haceldama conversa amb El mar, Kafka o, si fa no fa, L’estranger, mentre ens explica una història de (post)guerra en què un atemptat fa descarrilar un tren i una mare mor i està viva, i el protagonista, Andreu Crous, calla massa sovint: un silenci no menys misteriós que el de Déu. D’altra banda, Edicions de 1984 ha recuperat els poemes de L’evangeli segons un de tants, Nova York, Oh Calvary Calvary i El jove, els dos darrers en un sol volum titulat Els llibres perduts, a cura del mateix Dols i Gabriel S. T. Sampol, i amb pròleg de Margalida Pons. Dols, Sampol, Pons: les tres persones a qui ja devíem la Poesia completa de Bonet, apareguda el 2014 i corregida i augmentada l’any passat.
N’hi havia prou, amb tot això que és excel·lent, per celebrar col·lectivament la memòria de Bonet? M’agrada pensar que no, fins i tot si en obrir el plànol hi descobrim més iniciatives: actes de diferent casta a Mallorca, un monogràfic sucós a Serra d’Or o, el 2025, l’aparició de dos assaigs recomanables, el molt personal Blai contemplat, de Montserrat Alcaraz (Documenta), i L’angoixa i el desig, de Josep-Anton Fernàndez (AdiA), dedicat al rastre del desig homosexual en el corpus de l’autor. Esclar que, d’altra banda, ja fa temps que Bonet és qualsevol cosa menys un escriptor desaparegut: ja són dues o tres les generacions lectores que, tira-tira, l’han triat com una de les veus encara vives d’un món exhaurit en la història. Qui vulgui conèixer tot Bonet (o gairebé), a hores d’ara el té a l’abast. Recordo una entrevista a Maria Bohigas publicada al Diario de Mallorca el 2012 en què la directora de Club Editor comparava dos autors de la casa, Bonet i Villalonga: l’un entusiasma els joves, hi deia Bohigas; a l’altre no el llegeixen. De l’antagonisme Bonet-Villalonga en tornaré a parlar una mica, ben igual que dels llibres dits ‘perduts’, avui que el nostre fil conductor (ja és l’hora de revelar-lo) serà l’esdeveniment més important del centenari Bonet. Parlo de Mite i pols de Blai Bonet, de Carles Rebassa (Palma, 1977), V Premi d’Assaig Ricard Torrents Bertrana, sí i no una biografia, no i sí un assaig literari, un treball esperadíssim madurat al llarg de trenta anys, que arribarà a les llibreries el 7 d’octubre.
Un llibre important per a la cultura catalana, un llibre nascut del bessó més íntim de qui l’ha escrit, un llibre on caben Mallorca i tot d’hipòtesis sobre la imaginació… A Mite i pols s’hi acumulen molts substrats. La inevitabilitat de l’existència d’aquesta obra es remunta a 1996, quan Biel Mesquida presenta Bonet a un Rebassa de dinou anys a Cala Figuera, una escena que es tanca amb dues besades a la boca allà on començarà tot. És just per això que Rebassa, en un gest sentimental legítim i a la italiana, abans de regalar-nos-la s’espera fins a un epíleg de vuit pàgines que són la cosa més emocionant que llegireu aquests dies. Un final lluminós per sintetitzar l’esperit de les cinc-centes cinquanta anteriors, les quals ja havien arrencat amb una primera línia que en conté la totalitat: “A les acaballes del segle XX Blai Bonet va escriure que escriure és impossible”. Una època, un home, una paradoxa, l’ofici.
Mite i pols de Blai Bonet, que surt el 7 d’octubre, és biografia i a la vegada assaig que de la vida i l’obra en fa una sola cosa
(Bonet, Mesquida, Rebassa. Una genealogia de llenguatge-cos queer, compromesa, radical i que esclata. Mesquida escrigué un dia de Bonet: “Paraules humanades i homenades que eixamoren dins les neurones de l’ànima: bategants”. Rebassa declarà a propòsit de Mesquida: “Un escriptor que mira el món i que, a partir de tots els moviments que hi ha al seu voltant, crea aquest espai de representació de la realitat. També fa de l’escriptura un acte perquè passin coses”. Escriptures que fan que passin escriptures).
Tot i que Rebassa es regiri amb excel·lents arguments contra els límits de l’etiqueta, Mite i pols constitueix, entre altres coses, una biografia que es permet certa llibertat en l’exposició de la cronologia i els testimonis, usats amb rigor però al servei del ritme i les idees. Aquí hi figura cada etapa de la vida civil, afectiva o professional: els orígens a la finca i el poble, el seminari, la tuberculosi, les primeres conquestes poètiques a Palma, el salt a Barcelona i Catalunya que dura dotze anys, l’èxit d’El mar amb mil cinc-cents exemplars que es venen en sis dies de 1958, l’esforç per viure del que s’escriu, els premis, el retorn a Santanyí, les dècades castigat a la perifèria, les amistats, l’(homo)sexualitat i l’amenaça de la mort que envolta un home catòlic sempre malalt. La mare com a brollador de llenguatge, presència empeltada. Un espai esdevingut mític, la casa al carrer Palma, 74, a Santanyí, des d’on Bonet habita el planeta.
I per molt que Rebassa es regiri amb excel·lents arguments contra les limitacions de les etiquetes (“és un llibre”, reclama, “que parla d’impregnacions, pròpies i alienes, al voltant de Blai Bonet”), Mite i pols constitueix també una proposta de lectura per a una poètica, amb tot el que comporta fer una feina així: relacionar la peripècia artística de Bonet amb el malmès ecosistema català de postguerra —dels ecos de l’escola mallorquina a les grans figures com Riba—, i també amb Europa (Pasolini, Camus…); llegir els mots i, sobretot, deixar que ells ens parlin; esbossar etapes, punts d’inflexió; descobrir la política i la memòria que hi bateguen, i fins i tot pegar alguna clatellada filològica com qui no vol la cosa.
Pel que fa al contrast Villalonga-Bonet, noms centrals del cànon illenc, jo diria que Villalonga plantejava una fantasia aristocràtica de Mallorca, un voler-ser que, si contacta amb alguna realitat, és des de la màscara cerebral i de classe, mentre que Bonet representa la imaginació que, amb la seva exigència de forma, reordena instints arrelats a la terra. No són el mateix, fantasia i imaginació. Ara, que a Mite i pols s’hi convoquen molts més noms: d’amics, adversaris, veïns, protectors o deutors. De tots els name-dropping que qualsevol recensor podria amollar-vos amb l’excusa del motor que engega Rebassa, n’hi ha un que considero de justícia oferir, el dels lectors més lúcids que ha tingut Bonet. Damià Huguet, Àngel Terron o Margalida Pons, per dir-ne només tres sense embafar.
Oh, i amb na Pons també Dols i Sampol, que tan bé l’han editat des de fa més d’una dècada. Deixeu-me, doncs, que torni breument a Els llibres perduts, volum que aplega Oh Calvary Calvary i El jove. El segon és una obra de 1971, no una altra que Empúries publicà el 1987 amb el mateix títol. Al pròleg, Pons desfà les múltiples confusions que envolten tots dos textos —les variants textuals, per cert, abunden als arxius de Bonet. Tot i que els poemes que hi trobareu ja s’havien donat a conèixer abans, alguns reutilitzats aquí i allà per l’autor, alguns incorporats a la Poesia completa, la novetat és que mai els havíem pogut afrontar en aquest ordre combinatori que els afegeix matís, significat i pes històric. No és obra menor. Són esplèndids. Calvary va guanyar el premi Carles Riba el 1962, un mèrit que no serviria per esquivar la censura franquista. El jove, aquest jove, fou víctima de la mala sort editorial, un petit drama amb Jaume Vidal Alcover de figura central que ens conten Pons i també Rebassa. Calvary proposa un paral·lelisme audaç entre el poble jueu i el català, encapçalant-lo amb un ‘Retrat’ admirable, “descalç, suat i català”. El jove és un llibre sobre el desig, sobre la “carn batejada”. Estan escrits en un arc temporal que facilita al lector, crec, intuir d’una tirada d’on venia i on aniria la poètica de Bonet, cada cop més ampla en tècnica i perspectiva, més total.
Bonet representa la imaginació que, amb la seva exigència de forma, reordena instints arrelats a la terra
I ja reprenc el fil de Mite i pols. Idees, tantes idees sobre escriure esclaten a les mans de qui el llegeix… Una, via Pavese, diu que “justificar-se és el motor de l’ésser escriptor”. Una altra, que la persona autèntica (recorden, l’autenticitat?) és “aquella que fa les coses perquè té l’obligació de fer-les i les fa encara que no les senti i encara que no li surtin d’ella”. Bonet, lliure per obeir, que escriu per a un grapat de persones, per a un país i una llengua, per a una espècie. Encara una altra, la de tornar al sentit literal de les paraules per voltar-ne els sentits. O que l’art és mètrica que coincideix amb la terra. O el dolor com a “accionador o testimoni de l’equilibri”. O l’escriptura com un procés que no ha de romandre esperant a veure si arriben les companyies lentes dels gèneres, l’ordre superficial, les expectatives.
En fi, confessem-ho: ja ho sabem, que Rebassa té raó. La distinció entre biografia i assaig és falsa. De fet, aquesta és la clau de Mite i pols, submergir-se en un “text vital” que de la vida i de l’obra en fa una sola cosa. Per això, el que més m’agrada del llibre és com aborda les famoses mentides o desbarats que en Blai etzibava als interlocutors amb naturalitat: que conegué Camus a París, que parlava amb Wojtyla cada Nadal o que viatjava arreu (essent que mai no sortia de casa), coses tan fàcils d’escarnir. Ni mentides ni bogeries eren, llegim a Mite i pols i ho creiem, sinó “metonímies” de la imaginació per enllaçar la vivència de l’esperit amb la material, mecanismes que desafien el neguit místic o existencial d’estar obligats a fer-ne sempre quatre, de dos més dos. Escriure és impossible, com és impossible ser a París sense ser-hi, però l’impossible passa a cada moment quan un escriptor sap invocar-lo.
Mite i pols de Blai Bonet
Carles Rebassa
Eumo Editorial
530 pàgines
25 euros
EL PAÍS
