A El carrer de la xocolata (2025), un llibre de memòries que Ramon Solsona (Barcelona, 1950) va escriure perquè “com a molts autors a una certa edat, m’ha vingut de gust mirar enrere amb una voluntat de testimoni generacional”, hi llegim dues revelacions que no són de poca importància per valorar com cal l’excel·lència del conjunt d’una obra beneïda per la gràcia d’ençà que el 1989 va publicar Figures de calidoscopi, una primera novel·la en què Joan Ferraté ja va detectar el que ha esdevingut la seva particular marca literària, “el vell instint fabulador”.
El guardó de La Setmana del Llibre en Català homenatja una carrera literària que ja de bon principi Joan Ferraté va celebrar
A El carrer de la xocolata (2025), un llibre de memòries que Ramon Solsona (Barcelona, 1950) va escriure perquè “com a molts autors a una certa edat, m’ha vingut de gust mirar enrere amb una voluntat de testimoni generacional”, hi llegim dues revelacions que no són de poca importància per valorar com cal l’excel·lència del conjunt d’una obra beneïda per la gràcia d’ençà que el 1989 va publicar Figures de calidoscopi, una primera novel·la en què Joan Ferraté ja va detectar el que ha esdevingut la seva particular marca literària, “el vell instint fabulador”.
La primera, relativa a l’ofici d’escriure, es troba quan rememora el nom de les eines del seu avi fuster, “que per a mi són pura poesia”; com si certifiqués l’afirmació feta en un altre moment, “només m’interessen les paraules”: “cap de frare; rèbol —per enfonsar la cabota dels claus—; xerrac amb beina i sense; serra de vogir; guia de biaixos; filaberquí; rosset —joc de fustes escairades amb una punxa que serveix per marcar línies paral·leles—; llima recta, rodona —cua de rata— o de mitja canya; cargol d’estrènyer; serjant; ribot… Es conservaven una colla de ribots, des del més gros, la majestuosa garlopa, fins a uns de més específics, com el cadell —per fer cadells, solcs a la fusta— o els guilleumes, molt estrets, que serveixen per fer galzes —rebaixos per encaixar fustes—”.
La reflexió sobre els límits de l’escriptura ens pot semblar que vulgui recordar algú que no prové del món literari
La segona és quan manifesta que “la meva biografia no té cap interès, no tinc l’aurèola d’escriptor maleït ni castigat per la vida ni tocat per les muses amb una vareta d’or”: és una confessió amb què s’identificarien de bona gana la gran majoria de protagonistes i personatges secundaris normals i corrents —mai d’una sola peça i gairebé sempre contradictoris, doncs— que poblen la seva ficció, ben lluny de les heroïcitats èpiques i del tot integrats en el que en una de les seves novel·les monumentals, Temps enrere (2022), anomena “l’enciclopèdia de la vida”, que és una altra manera de dir que la feina de viure els manté sempre ocupats relacionant-los obligatòriament amb les inesquivables minúcies quotidianes.
És talment com si Ramon Solsona adoptés sempre l’actitud del narrador de Línia blava (2004) —erròniament menystinguda en el seu moment, a causa d’un atac de miopia lectora, per part de qui firma aquest article—, on imagina les circumstàncies passades, presents i futures dels viatgers anònims que pugen i baixen del vagó de metro on ha col·locat el seu observatori. Recordem les trifulgues grisoses de l’home jove que ha enviudat a Les hores detingudes (1993); les peripècies trivialment sòrdides d’uns nois que compleixen el servei militar a No tornarem mai més (1999); el músic d’orquestres de ball de L’home de la maleta (2010), ara jubilat i resignat a sobreviure com pot estant-se un mes a casa de cada una de les tres filles; el restaurador d’instruments musicals mort prematurament de Disset pianos; o recordem, sobretot, el matrimoni protagonista de Temps enrere, el relat de l’aprenentatge d’una convivència al llarg dels anys, com si l’autor s’encarregués de desmentir amb una energia inesgotable “la creença que la monotonia era el corc de les parelles”, mentre tant ell com ella van forjant el seu caràcter i les coses que els envolten —la fisonomia dels costums, l’organització social del temps, els sistemes polítics— van canviant. Cada un dels protagonistes és diferent, però tots comparteixen una sinceritat moral que Gabriel Galmés va saber detectar amb exactitud quan va llegir Les hores detingudes: “El que defineix els fans d’en Solsona és que ens agrada un tipus de narrativa on els personatges estiguin estudiats i ben dibuixats i les accions dels quals no obeeixin a impulsos obscurs i a estats d’ànim arbitraris”, dues obediències que també són absents a Allò que va passar a Cardós (2016), que és ni més ni menys una mil·limètrica novel·la de suspens que adopta la forma d’un reportatge d’investigació en el qual algú —una dona innominada fins al final— vol aclarir els enigmes que van envoltar l’assassinat d’un guàrdia civil a Vall de Cardós l’any 1965. Més que la intriga, el que interessa a Ramon Solsona és el que sempre li ha interessat com a novel·lista: la sinceritat verbal de les seves criatures i l’harmonia formal amb què vehicular el seu vell instint de fabulador.
Gràcies a la singularitat dels seus mètodes narratius i a l’afany de reflexionar sobre l’abast i els límits de la pràctica d’escriure, a vegades ens pot semblar que Ramon Solsona vol aparentar assemblar-se a algú que no prové del món literari. A L’home de la maleta optava per transgredir clarament la normativa i el protagonista s’expressava a través de l’anomenat “català que ara es parla”, una barreja de castellanismes i fórmules col·loquials que es podria emparentar amb les proses de Robert Robert i Emili Vilanova, dos autors costumistes que també podien ser recordats en llegir la sarsuela esperpèntica viscuda per Maruja Díaz, convertida en directora general de Felicitats Diverses de la Generalitat a DG (1998): en totes dues novel·les, Ramon Solsona intensificava l’ús del que no era literari i enlairava la vulgaritat dels llocs comuns i les creences més estúpides al terreny de la literatura activa, mentre els personatges es revelaven al lector a través de les paraules que pronunciaven, com si es confessessin sense voler. El refinament a l’hora de reproduir els clixés delators de la personalitat de la gent té la seva contrapartida en la sofisticació constructiva amb què Solsona s’esmerça per organitzar i distribuir el material anecdòtic, com si desarticular i fragmentar la narració fos la seva altra manera de dir que no en vol saber res de les regles pròpies del relat convencional. A No tornarem mai més es repeteix múltiples vegades el fil nuclear de la història, i a Figures de calidoscopi, el que llegim no té cap contacte amb la realitat perquè tot era mentida, invenció, faula, unes conjectures de la fantasia de la protagonista adolescent en una època en què té prou temps per perdre. Al cap i a la fi, era una constatació de la força de la ficció, que s’incorpora al nostre coneixement i a la nostra experiència amb tant d’ímpetu, gairebé, com el real: és el triomf de Ramon Solsona —ens l’imaginem tal com es veia Stevenson a si mateix, “jugant a casa, com un nen, amb un paper”— i la seva obra literària.
EL PAÍS
